Yolanda Jubeto Ruiz

Des del seu despatx de la Universitat del País Basc atén la trucada d’Alternativas económicas per Skype i explica, com qui imparteix una classe magistral, perquè encara falta molt per aconseguir la igualtat de gènere a les polítiques públiques.

Un país pot viure aplicant al 100% els postulats de l’economia feminista? 
Parlem d'economia feminista en singular, però no hi ha una única economia feminista, de la mateixa manera que no existeix una única teoria econòmica. Per a moltes economistes feministes, el feminisme neoliberal (que pretén aconseguir la igualtat de condicions entre homes i dones sense transformar l’estructura classista) no comportaria una igualtat al 100% perquè consideren que caldria acabar també amb l’estructura de classes. A mi el primer que em ve al cap si penso en economia feminista és equitat: entre persones de tot el món, independentment del sexe, de dissidències sexuals, etc. 

El 100% dels postulats de l’economia feminista exigiria superar el sistema capitalista, colonial, tan racista, en què vivim. I sobretot el sistema patriarcal. És un repte que tots els països del món han d’afrontar, és l’única manera de garantir el futur al món. L’economia haurà de ser feminista i anticolonial. Si volem fer un món sostenible hem d’aplicar aquests postulats.

A Islàndia governa una dona feminista. Està podent aplicar l’economia feminista?
En general, els països nòrdics han estat un referent. Als últims indicadors globals d’igualtat del Fòrum Econòmic Mundial, Islàndia queda en primer lloc. També al PNUD i a d’altres organismes internacionals. Crec que està fent passes molt importants. De tota manera, no podem oblidar que Islàndia té una població equivalent a la de Bilbao, aproximadament; és a dir, 330.000 habitants en tota l’illa, amb una superfície similar a la de Cuba. Estem parlant de molt poca població i amb una tradició molt democratitzadora.

A Islàndia s’han donat unes condicions molt específiques de lluita del moviment feminista. Crec que el que ens pot ensenyar el seu procés és que els avenços en el reconeixement dels drets de les dones són producte de la lluita. No podem oblidar que la primera vaga feminista que es va fer al món, de manera formal al segle XX, va ser a Islàndia el 1975, quan les dones van fer una vaga de cures.

El fet que sigui un país petitó no l’eximeix de problemes. Hi ha molts països petits que estan fatal, Haití per exemple.
D’acord, no és una condició suficient, però crec que és un tret que facilita les coses. En un context històric determinat, és clar. Si compares la història d’Haití amb la d’Islàndia, els seus processos d’independència són diferents. Islàndia va dependre de Noruega i després de Dinamarca, i en un moment donat va aconseguir la seva independència d’una forma molt més pacífica que el conflicte territorial que va tenir Haití amb l’imperi colonial.

A Islàndia han estat capaços d’organitzar-se d’una manera molt cohesionada, amb molta participació a l’hora d’articular-se i dur a terme lluites feministes. Cal tenir present que el 1975 més de 25.000 dones van bloquejar el país, van sortir en vaga dient que necessitaven un dia lliure i posant sobre la taula el conflicte que tenien amb les cures, la participació política, etc. És a dir, van posar veritablement en l’agenda política els problemes que preocupaven moltíssimes dones. Aquesta passa va permetre que, anys després, tinguessin una presidenta feminista. I que, a més, intentessin des del 1980 canviar les estructures polítiques perquè aquestes donessin resposta a les necessitats de les dones. Porten una trajectòria de més de 40 anys. Em sembla molt interessant també el cas de Suècia i els avenços que han aconseguit en general els països nòrdics en el tema de les cures i la corresponsabilitat.

A la Unió Soviètica hi va haver durant un temps un programa per a les cures i l’equitat més modern que algunes polítiques actuals en països europeus, però en un moment donat va retrocedir. Després de la Segona Guerra Mundial, els únics països que van aconseguir realment sostenir els temes d’igualtat van ser els nòrdics. Per què?
S’acostuma a dir que són països que han tingut una cohesió social molt forta, que se situen en la perifèria. I es dona el fet que han tingut recursos –en el cas de Noruega, el petroli i el gas, a Islàndia l’energia geotèrmica i la pesca— i una tradició bastant democratitzadora. Hi ha hagut una tendència a repartir el poder, que en altres indrets s’ha decantat cap a la concentració, i això es reflecteix també en que la gent dimiteix fàcilment de càrrecs polítics i en que la corrupció no s’accepta socialment. 

S’han donat una sèrie de condicions socials, polítiques i segurament econòmiques que han permès que la societat avanci cap a una major exigència de democratització. Per exemple, en l’índex de pau mundial Islàndia també ocupa la primera posició en contra de la militarització i les guerres. Hi ha qui diu: “És clar, pel seu caràcter perifèric”, però és que socialment estan avançant. Segurament el fet de tenir un sistema educatiu públic, universal i de gran qualitat també ajuda.

La religió també hi juga un paper?
No són països gaire religiosos, són molt oberts i les dades mostren que bona part de la joventut és atea. És probable que això també hagi jugat un paper, els seus mites i les seves històries de dones molt fortes que han aconseguit fer front a un entorn molt advers també devien influir. La seva cultura i les seves tradicions els han ajudat a fer aquest salt, segurament.

Vostè assessora ajuntaments per incloure polítiques de gènere. Com es fa política incorporant el feminisme?
De vegades hi ha una visió reduccionista per part de les Administracions del que significa incorporar la igualtat en les polítiques públiques. Hi ha qui pensa que aplicant algunes accions positives concretes en determinats departaments, la política ja es va transformant. No obstant, incorporar la perspectiva de gènere a la política pressupostària implica que totes les polítiques tenen una incidència potencial en l’avenç vers l’equitat de gènere o en la reducció d’aquesta iniquitat.

Les Administracions s’equivoquen en aquest sentit?
Els Governs normalment viuen amb el miratge de la igualtat, com si fos quelcom pràcticament resolt. Creuen que la desigualtat està relacionada bàsicament amb la violència contra les dones, que en alguns casos consideren greu, però no la vinculen amb la resta de polítiques públiques. Ho veuen com una qüestió aïllada, que no té res a veure amb les estructures patriarcals, i llavors tenim un problema molt greu perquè consideren que és un tema de segon o de tercer nivell. Quan parles i hi aprofundeixes comences a adonar-te que encara hi ha una ceguesa molt forta. Costa molt. El tema està encara molt fora del centre de l’agenda política.

I aquí entrem en el tema dels pressupostos: quants diners dediquem a què...
Des de l’equip de la universitat en què participo ajudem a obrir aquesta mirada i a veure que millorar la qualitat de vida de dones i homes implica incidir en les condicions de vida de la població més empobrida. És a dir, que significa reduir les desigualtats. Si reduïm les desigualtats socials, millorem la qualitat de vida de les dones més empobrides.

D’altra banda, cal fer polítiques que permetin conciliar i reconciliar allò que en aquest sistema sembla irreconciliable, i fer una reflexió sobre la corresponsabilitat dels homes, de l’Estat i de les empreses. També sobre com fer més ‘vivible’ la vida en una societat que ens crea cada vegada més tensions en la gestió del nostre temps. 

Per tant, ajudem a reflexionar des d’un punt de vista global i també en la concreció. Com deien les companyes daneses fa molt de temps, incloure la perspectiva de gènere en els pressupostos significa seguir-li la pista als diners i veure realment per a què s’estan utilitzant els recursos, a què s’està donant valor en la política pública. 

Ara es fa molt de maquillatge: dues campanyes l’any i sembla que ja n’hi ha prou. Des d’aquí treballem per passar del maquillatge al centre. Hem treballat molt per vincular els plans d’igualtat de les Administracions amb la política pública. Barcelona ho ha fet perquè en l’anterior mandat va començar a fer un pla d’igualtat de gènere que realment intentava recollir tots els àmbits d’actuació municipal i incidir en les diferents polítiques. Aquesta és una de les grans claus. És a dir, que no sigui un assumpte marginal, que és el que ha passat en altres Administracions. Si preguntes, en moltes Administracions no tenen ni idea de què significa fer polítiques d’igualtat. A Barcelona s’està duent a terme una feina de pedagogia política, d’explicar, de veure la incidència i de vincular la política d’igualtat amb la política pública general, intentant així inserir la política d’igualtat al centre de les polítiques per respondre a les necessitats de dones i homes. 

Això és un procés de mitjà i llarg termini que implica recursos, però sobretot formació, compromís i un canvi de cultura organitzacional.
 

També s’han de tenir els diners. És a dir, implica invertir molt més, per exemple, en escoles bressol, en permisos de maternitat i paternitat, en la gent gran… però els Governs van en el sentit contrari. Quan s’enfronta a un pressupost en un ajuntament, com es fa?

Hi ha d’haver voluntat política, no és una qüestió exclusivament tècnica. És quelcom molt polític i normalment, quan comences a parlar de diners, és molt habitual que et diguin que no és competència seva, que ve de la comunitat autònoma, del Govern central... d’altres instàncies. Per això sempre diem que aquestes reflexions s’han d’anar fent a tots els nivells, perquè els recursos es transferiran d’un lloc a un altre. 

La lluita feminista és la que aconseguirà posar en l’agenda i articular els mecanismes que han de garantir la cura de la vida: escoles bressol, centres de gent gran… i també una organització diferent del mercat laboral. És clau que es redueixi la jornada laboral, que tinguem més temps per dedicar a les persones que estimem i als àmbits extramercantils. Això va totalment en contra de les tendències actuals. Avui escoltava un assessor de l’FMI que deia que fins i tot el nostre temps de lleure pot servir per a activitats mercantils perquè podem ser influencers i tot el que fem ho podem vendre. S’estan mercantilitzant tots els nostres espais vitals, fins i tot el lleure. Si volem una vida feminista hem de canviar aquesta manera de mirar i de repartir els temps. La política pública es pot implicar més per reorganitzar els nostres temps mercantils, sent conscients que és complex. I hem de veure com dignifiquem el treball de cures remunerat, que és una altra de les grans assignatures pendents urgents. Moltes dones migrades són obligades a realitzar treballs precaritzats. És urgent derogar la llei d’estrangeria actual.

Són dues situacions que xoquen: d’una banda, els Estats són cada cop més raquítics i no hi ha indicis que s’hagin de reduir les hores laborals per a la majoria de la població. De l’altra, als Estats rics, com els europeus, on la població està cada cop més envellida, les necessitats de cures creixen…
És el conflicte capital – vida, que ens pot portar a dues solucions: una de molt feixista –ja hi ha una tendència en aquest sentit, de fet— i l’altra democratitzadora. Els camins no estan tancats. Segurament es mouran molts interessos. Sembla que estem en un capitalisme salvatge, sense límits, però alhora tenim la necessitat d’un canvi radical i el planeta ens està posant un límit. Ens diu: “Us esteu menjant els recursos del futur”. Si no ho veiem i ho afrontem, no sobreviurem com a espècie. És una visió catastrofista, però a mesura que passa el temps sembla que no és tan llunyana. 

D’altra banda, hi ha una demanda de cures cada vegada més gran. Els països nòrdics i d’altres, com el Japó, avancen en aquest sentit. També hem de pensar en les conseqüències d’un sistema capitalista que està creant uns nivells enormes d’ansietat i de malalties als països anomenats “del Nord global”, on cada cop hi ha més depressions. No és casualitat que hagin augmentat tant les taxes de malaltia mental, les addiccions... Les farmacèutiques s’estan fregant les mans. Quin tipus de població estem creant? L’ansietat que genera aquest sistema també l’haurem de plantejar. Ja s’hi està reflexionant arreu.

Rebem missatges molt forts que diuen que no hi ha marxa enrere, que som egoistes per naturalesa, però alhora hi ha molta gent que pensa que el decreixement és l’única via, que hem de practicar una austeritat solidària, sobretot als països del Nord, on s’han assolit uns nivells de consum molt elevats. 

Però després la gent no arriba a final de mes. Si no es poden comprar un pantaló nou, se l’arreglen com poden i això no els estressa, però sí que ho fa no poder pagar el lloguer, el rebut de la llum, les necessitats bàsiques… De què parlem quan parlem de consum en una població hiperprecaritzada?
Hi estic totalment d’acord. La desigualtat és cada cop més gran i la precarietat sovint queda invisibilitzada. La gent viu en primera persona no només els efectes de les grans crisis, sinó la precarietat vital a la qual ens porta aquest sistema depredador sense serveis públics capaços de garantir una vida digna. Alhora, hi ha tanta publicitat impulsant el consum, que hi ha gent que fins i tot s’endeuta per anar de vacances, que és una cosa que sempre m’ha sobtat. Una part de la població continua tenint el somni consumista molt incorporat

Vostè ha investigat força sobre el cas de l’Equador, on sembla que les coses no han anat massa bé. Què ha fallat?
Hi ha un problema amb els sistemes polítics excessivament presidencialistes, que treballen molt poc el relleu en els lideratges. 

S’acaben perpetuant determinades persones i, en el cas de l’Equador, ha tingut una visió molt centrada en el desenvolupament. Sé que era difícil. Partia d’una situació molt complexa, però crec que la presa de decisions polítiques s’hauria hagut de democratitzar més, segurament. Amb tots els conflictes que hi va haver, penso que s’hauria d’haver dedicat més temps al debat polític, econòmic i social. Fins i tot quan van treballar el tema de l’economia solidària, no li van donar la centralitat que es mereixia. Al final sembla que no es van plantar les arrels d’una transformació que permetés perdurar en el temps. El procés ha estat molt vulnerable. 

Vostè ha estudiat casos a l’Amèrica Llatina. Quina experiència en destacaria? 
L’Amèrica Llatina ha assolit avenços, malgrat una història tan dura i violenta i una tradició de cops d’Estat que ara mateix tornem a veure. Jo destacaria el feminisme comunitari, que està fent front a les conseqüències de tanta violència sobre els cossos de les dones. Les feministes comunitàries, indígenes, treballen per la defensa del territori a molts indrets de l’Amèrica Llatina; contra les multinacionals o la depredació i l’espoli dels seus bens comuns, per exemple, i això fa que l’oligarquia es regiri. Ens estan fent aportacions molt importants.

Quina diferència hi ha amb les feministes d’aquí, on es lluita pels permisos maternals i paternals iguals i intransferibles, per exemple? Què podem aprendre d’allà?
Ens aporten una visió crítica del neoliberalisme. Ens expliquen on estan les bases de l’explotació humana, el vincle entre el Nord i el Sud; ens ajuden a ressituar la nostra riquesa actual, l’opulència d’aquesta societat de consum. Ens mostren d’on venen aquests béns i recursos i amb quin patiment i violència ens arriben. Com s’estan matant dones i homes líders lliures que defensen les seves terres, els seus arbres, l’aigua, els rius...

Com es relaciona això amb l’opressió del feminisme llatinoamericà?
Hi ha una postura oberta antifeminista des dels governs perquè no volen la igualtat ni l’equitat, ni accepten les veus de les dones diverses. Les religions fonamentalistes estan creixent amb discursos molt patriarcals. Està tot molt vinculat.

Què tenen a veure el feminisme i l’ecologia? 
Les dones urbanes ens allunyem dels cicles de la natura. Si aprenem del feminisme comunitari i camperol, serem més conscients. Som ecodependents de tal manera que només podrem sobreviure des del respecte al medi.

Per mi això és ecologia, en general.
L’ecologisme és cosa d’homes i de dones, però com que moltes dones tenen una relació directa amb l’agricultura i els bens comuns, en són més conscients i han fet una crida molt més forta. No podem continuar fent anàlisis econòmics pensant que es pot canviar la situació de l’ecologia sense canviar les relacions humanes.

Als països nòrdics també han barrejat aquests dos aspectes?
Han estat molt conscients del vincle, de la mateixa manera que les dones sud-americanes, les centreamericanes i les asiàtiques quan s’aferraven als arbres, el moviment Chipko. Hi ha feministes que mai s’haurien posat aquesta etiqueta, però quan es talaven arbres s’hi agafaven i deien: “No els talis perquè, si ho fas, ni jo ni la meva comunitat no podrem viure aquí”. És una sortida molt pragmàtica davant la vida. Després hi ha qui teoritza i diu: “D’això en direm ecofeminisme”.