Yayo Herrero

Ecologista, feminista, educadora, cooperativista… Yayo Herrero ha tocat gairebé tots els pals en el món de l’activisme social. Parla amb el mateix entusiasme i coneixement de causa de la fotosíntesi, la societat patriarcal, la precarietat laboral i les injustícies socials, i és capaç d’analitzar tots aquests temes amb visió global. Alternativas económicas va conversar amb ella al seu despatx de directora de la Fundación Beneficio Social Hogar del Empleado (FUHEM), a dues passes del parc del Retiro de Madrid.

Vivim temps de canvi en la política, la societat i l’economia espanyoles. Com de profunds creu que seran aquests canvis?
El que s’està plantejant és una crítica a un model democràtic amb moltíssims límits i a una manera d’entendre la política que ha permès que, en bona mesura, el poder econòmic se n’hagi apropiat i, en molts àmbits, s’hagi corromput. Tant les plataformes polítiques emergents com algunes que encara no han emergit pretenen impulsar canvis profunds. També hi ha una part de la ciutadania organitzada que té el desig de no tornar a delegar tant en les institucions i que s’ha proposat seguir tenint una participació activa i exigir rendició de comptes. Ens trobem davant d’una profundíssima crisi ecològica que òbviament té repercussions enormes en l’economia i en la política, i em sembla que l’anàlisi que se’n fa des de les institucions actuals —i  de vegades des de part d’aquestes plataformes polítiques emergents— no està a l’alçada dels canvis que cal fer.

Quins són aquests canvis?
Com a ecologista, el primer element és que hem topat amb els límits de la natura. Ens trobem davant d’un canvi climàtic galopant que està forçant una transformació en la lògica dels ecosistemes, que és la lògica que sosté l’economia i el conjunt de la vida. Quan observem els anàlisis del cos científic en què fonamentem la nostra feina en relació a aquest tipus de coses, la paraula més repetida és ‘incertesa’. És urgent actuar, i això significa deixar de cremar petroli, deixar d’extreure, canviar radicalment el model productiu… La paraula clau és menys: menys energia, menys materials, menys sòl, menys pesca. Bona part dels materials que s’utilitzen, entre altres coses, per fabricar els aerogeneradors o les plaques solars necessàries per reconvertir el model energètic són finits i estan a punt d’assolir els seus pics d’extracció. 

A quins reptes s’enfronten els ajuntaments i les comunitats autònomes amb la irrupció de governs de canvi?
Un repte enorme és el deute. Tenim ajuntaments molt endeutats i límits importants que són resultat de la gestió de la crisi d’ençà de l’esclat de la bombolla immobiliària. Un altre repte fonamental són les contractes i els compromisos ja signats, que caldrà veure si es poden revertir d’alguna manera. En alguns casos s’arriba a aquestes institucions sense haver fet un anàlisi profund de les qüestions econòmiques i de les situacions complicades que s’hauran d’abordar. Hauran d’improvisar molt. 
Un altre repte clau és com canviar els imaginaris de la majoria de la gent, fins i tot dels qui han votat els nous partits i plataformes. Les enquestes reflecteixen que els ciutadans volen més sanitat pública, més educació pública, atendre les necessitats de dependència, però alhora volen pagar menys impostos. Ho volem tot, però no hi ha una percepció clara de fins a quin punt apostar per allò públic, per la justícia i la redistribució, implica que les persones que no estem en situació tan precària hem de contribuir per muntar aquest sistema públic. 

És una tasca de psicologia social que han de fer les institucions i també la ciutadania organitzada; és a dir, els moviments socials.

Quina reforma necessiten les nostres grans ciutats?
Els plans de rescat ciutadà són molt urgents. Cal pal·liar i posar límits a la pobresa i el patiment de les persones, i a tot el que té a veure amb els desnonaments. El tema de la qualitat de l’aire també ens hauria d’apressar, doncs repercuteix enormement en la salut de les persones. Cal pensar en una gestió de residus racional que aposti, en primer lloc, per la reutilització, la reducció i la prevenció; en darrera instància, pel reciclat, i molt com a ultimíssima opció, per la incineració. També urgeixen mesures que tenen a veure amb la llei de dependència, ja que la situació en què s’ha col·locat a bona part de les dones, com a principals responsables de treballar amb la precarietat vital a les llars, és molt greu. Hi ha també tot allò relacionat amb la sanitat pública i l’educació, i alhora hem d’intentar apostar per models econòmics sostenibles que generin ocupació i siguin capaços de reproduir-se en lloc de continuar agreujant la situació. Déu-n’hi-do, oi? 

Què pot fer la ciutadania per millorar la qualitat de la democràcia espanyola?
Tant de bo es reforcés no només una societat civil conscient, sinó també organitzada. Un element clau és qüestionar el gruix de la informació que ens arriba. És molt important que la ciutadania sigui conscient que si ens van enganyar durant tant de temps i aquesta crisi ens va explotar a la cara com si fos un fenomen inesperat —quan hi havia moltíssims mitjans de comunicació alternatius que ho advertien des de feia molt de temps—, és lògic sospitar que el que se’ns explica de manera majoritària no s’ajusta a la veritat.

Ara tenim revistes, televisions, ràdios lliures i tot tipus de publicacions que ens permeten contrastar. L’element de sospita té a veure amb el fet de mantenir la nostra ment àgil i capaç de pensar per ella mateixa. El segon element central és participar en alguna cosa. Tant s’hi val si és una associació de pares i mares d’alumnes, un grup de dones o d’amics que debat sobre el què passa, un sindicat, un moviment ecologista…
 
Quins canvis de mentalitat calen?
La necessitat d’un canvi cultural és crucial perquè hem articulat com a cultura una sèrie de conviccions que són mítiques, creences que no es basen en res de real i que són molt perjudicials. Per exemple, la idea que les persones viuen millor com més coses poden comprar en un món que no permet un consum permanent. Hem creat una idea de progrés il·limitat, la idea que la ciència ens portarà a un futur cada cop millor, quan totes les dades de què disposem ens aboquen a una situació pitjor si no hi posem remei. Un altre canvi important en la societat espanyola és la valoració de tot allò públic. En les cultures mediterrànies té un pes molt gran la família, l’espai en què es resolen els problemes individuals, i això té molt a veure amb la societat patriarcal. Finalment, són les dones les que acaben resolent la majoria de les qüestions. Això comporta que l’espai públic no està valorat com a espai que ajuda i col·labora, i fa responsable el conjunt de la societat del benestar de tothom. No dic que haguem de trencar amb la lògica familiar, malgrat s’ha de revisar, però em sembla que entre recloure-ho tot en l’espai privat de les llars i destruir els vincles familiars, és absolutament necessari l’entorn d’allò públic i en el nostre àmbit cultural no està prou valorat.

Vostè es defineix com a ecofeminista. Ecologisme i feminisme són, aparentment, coses molt diferents. Com es combinen en els afers quotidians?
Tant el moviment feminista com l’ecologista tenen tot el sentit cadascun per la seva banda, però quan dialoguen troben moltes més sinergies del que podria semblar. Ambdós coincideixen força en la crítica al model econòmic i al model de desenvolupament hegemònic. Tots dos estan d’acord que aquest model ha reduït el valor econòmic al fet de poder posar un preu a les coses, mentre que molts processos que tenen lloc a la natura no es poden mesurar en termes monetaris: ni el cicle de l’aigua, ni la pol·linització, ni la fotosíntesi… I passa el mateix amb el fet de parir o de tenir una vellesa que pagui la pena viure. 

També hi ha coincidències importants en les pautes de sortida a aquesta situació. Partint d’interessos diferents —impactar menys en la natura, en un cas, i promoure ciutats on on es pugui viure millor, en l’altre—, l’ecologisme i el feminisme comparteixen força elements semblants: zones per a vianants, pacificació del trànsit, ciutats policèntriques, donar prioritat al transport a peu o en bicicleta sobre el transport rodat…
 

L’accés de les dones a alts càrrecs directius a les empreses continua sent molt difícil. Què podem fer per millorar aquesta situació?
Les dones, quan ocupen llocs directius, no deixen de tenir una part del cap orientada al que han de fer a casa: la gestió de la llar, dels fills o de persones dependents. Fan jornades dobles o triples, i aquesta situació els homes no l’experimenten; ells es dediquen a la feina i tenen una bona esposa a casa que els resol els problemes. D’altra banda, hi ha moltes dones a qui no els compensa i no volen aquesta situació. Arriben a la conclusió que dedicar la vida a generar diners per a altres persones o per a elles mateixes no paga la pena. 

A alguns homes tampoc els compensa…
Sí, però són moltes menys, si més no al món de la gran empresa. S’educa els homes en el paper de qui guanya el pa i l’èxit s’assimila molt amb l’ascens professional. És la societat la que col·loca sobre ells aquest pes, i en aquest sentit el patriarcat també és molt dur i castrant amb els homes. Ser una dona que triomfa és, en certa manera, ser un home honorari. La idea de la conciliació s’ha de revisar, és un pegat creat per resoldre una anomalia, que és el que es considera el fet de tenir responsabilitats en la cura d’altres persones.

És vostè molt crítica amb la política econòmica que posa el creixement per sobre de qualsevol altre objectiu. Per què?
El decreixement de l’esfera material de l’economia és absolutament inevitable, no és una opció que defensem la gent que venim de l’ecologisme. La humanitat viurà amb menys energia i menys materials, tant si vol com si no; i el mateix passarà amb la pesca, l’aigua dolça i altres recursos que avui ja van a la baixa. Per tant, la clau és com es gestionarà aquest decreixement de l’esfera material de l’economia. Una via és que cada vegada més gent quedi exclosa mentre una altra gent manté el seu mode de vida material en base a les regles econòmiques, polítiques o del poder militar. S’hauria d’apostar per la via planificada i conscient que assumís la reducció de l’esfera material de l’economia amb criteris de repartiment just. Implica la socialització i el control de recursos bàsics sense els quals no podem viure; implica fer plans sectorials d’aigua, d’energia i de residus que treballin tant en la banda de l’oferta, com en el de la demanda, per optimitzar-los. Implica promoure formes d’economia social i solidària, que poden ser molt compatibles amb aquests processos planificats; suposa relocalitzar l’economia en molts casos, desenvolupar circuits curts de comercialització, tocar el model de consum… El model econòmic ha de ser capaç de reproduir-se, de regenerar-se per ell mateix i no dependre de la injecció constant de recursos públics. 

I el sistema financer?
Per transitar del model basat en energia fòssil a un altre model fonamentat en les renovables calen grans inversions, i per finançar aquestes inversions cal que la banca compleixi la seva funció de donar suport a una economia al servei de la gent. No podem oblidar que Caja Madrid era banca pública. Per defensar el sector públic i la banca pública s’ha de fer una revisió crítica profunda i analitzar el que ha passat perquè no es repeteixi. La fiscalitat és una altra qüestió central. Ens calen molts més impostos i molt millors: progressius, progressistes i ben orientats socialment i ecològica. 

Què li ronda pel cap aquests dies? Què li preocupa més?
Em preocupa tot el que té a veure amb la crisi ecològica. No sembla que els governs tinguin previst adoptar grans mesures mesures a la conferència sobre el canvi climàtic del desembre a Paris. Sona exagerat dir-ho, però el funcionament dels ecosistemes pot estar col·lapsant ja en aquest moment. Si pensem que l’únic que ens separa als éssers humans de l’extinció és la collita d’un any, que som absolutament vulnerables quant a la nostra dependència de la natura, fa por. Sabem cap a on hauríem de córrer, encara que ens falti poder popular per encaminar la cursa en la direcció adequada. El costat positiu és que fa molt de temps que no teníem un ambient de gent preocupada, organitzada, amb ganes de canviar les coses i de construir un model radicalment diferent. Em quedo amb aquesta part: veig cada cop més gent que, des dels mitjans de comunicació alternatius, des de l’economia social i solidària, des dels barris, des de les assemblees, s’esforça molt i amb molta il·lusió dia rere dia per aconseguir capgirar la situació.

Creu que l’economia espanyola s’està recuperant?
Des del punt de vista dels sectors econòmics que veuen com tornen a créixer els seus guanys, potser s’està recuperant. També en termes de PIB, que comença a créixer una mica. Però si pensem en el nivell de satisfacció de les necessitats de les persones, és probable que ens trobem amb una realitat molt diferent: tenim un atur galopant, hi ha milions de persones en situació d’exclusió que ni tan sols compten, tenim treballadors i treballadores pobres, s’han precaritzat les feines i tenim bona part del que no es cobreix des de l’àmbit públic concentrat en les llars, que són veritables polvorins. 

És possible una economia de mercat que garanteixi alhora la llibertat d’empresa, el benestar de la ciutadania i certa igualtat en els nivells de renda?
Ara per ara, no. L’anomenat model del benestar va funcionar durant els trenta anys gloriosos del capitalisme, el període del pacte keynesià que va començar en la dècada de 1940. L’economia va créixer, les empreses van guanyar diners i el benestar —entès com a accés de les classes obreres a recursos dels quals abans no disposaven— va augmentar. 
Però el model va funcionar utilitzant energia fòssil barata, tot devorant riqueses d’altres territoris i exportant la pobresa. Ara, el contrapoder d’aquesta classe obrera organitzada, que va aconseguir esgarrapar part dels beneficis del capital a canvi de no exigir el control dels mitjans de producció, no hi és. I no existeixen tampoc l’energia fòssil ni una part dels territoris i materials que van permetre muntar aquell model.

Què li falta al model educatiu espanyol? Com podria millorar?
Manca fer una bona revisió de context per desenvolupar un model que respongui als problemes del nostre temps. S’han de reorientar els conceptes, els programes i els currículums. El model educatiu majoritari no atén ni la crisi econòmica ni la crisi social. Sovint, encara que soni una mica simple dir-ho així, els llibres de text que estudia la canalla a l’ESO o al batxillerat són injeccions de capitalisme en vena. Defensen de manera acrítica un optimisme tecnològic irracional, defugen les aportacions de moltes persones, desenvolupen una manera d’entendre l’empresa i la política que no aposta per una ciutadania crítica…

Veu possible combinar l’educació privada amb la pública?
És un debat molt necessari i que no s’ha plantejat prou. Al meu parer, el fet que un servei com l’educació sigui públic no significa que hagi de ser de titularitat estatal. Hi pot haver institucions de caràcter privat amb capacitat per prestar un servei públic. Com? Rendint comptes a l’Estat de manera nítida, complint tots els requisits que defineixen l’educació pública i desenvolupant-se per part d’institucions sense afany de lucre.