Rafaela Pimentel

Fa 26 anys que Rafaela Pimentel cotitza a la Seguretat Social a Espanya, però si demà es queda sense feina, no té dret a l’atur. La realitat de les treballadores de la llar i les cures sovint és molt dura, més encara en temps de pandèmia. Moltes s’han anat quedant literalment sense res. L’octubre passat, aquesta activista d’origen dominicà va impulsar amb les seves companyes de lluita el Sindicato de Trabajadoras del Hogar y los Cuidados (Sintrahocu), el primer a escala estatal que s’ha creat a Espanya per donar veu a més de 600.000 persones. Donades d’alta a la Seguretat Social n’hi ha 430.000, la gran majoria dones, i moltes migrants. Pimentel porta tres dècades defensant els drets del col·lectiu. Des d’entitats com Territorio Doméstico recorre al teatre per explicar (i explicar-se) la seva situació.

Com fan servir el teatre per a la seva causa?
Si en una societat com la nostra jo dic que hi ha persones que treballen 16 hores al dia, que són tractades sense miraments, que no poden descansar, que no tenen Seguretat Social, que són insultades, a les quals se’ls nega de vegades el menjar, que viuen en una habitació sense finestra o fins i tot dormen a terra... tot plegat sonarà surrealista. Tan surrealista que costa de creure. Utilitzem el teatre com a metodologia per poder explicar situacions reals sense que a les dones que les viuen els faci tant de mal. Serveix per connectar amb el que vivim, com les cançons. Expliquem històries pròpies sense que hi apareguin noms.

Està estesa la violència sexual?
Sí, és un problema  greu, però la situació de precarietat i la por fan difícil verbalitzar-ho i denunciar. Moltes dones no tenen contracte o papers. A més hi ha por i vergonya, però volen posar-li veu a la situació sense haver de sortir elles. Si existeix un problema generalitzat, imagini’s en un espai privat. Molta gent et considera propietat seva, ets la chacha, la seva serventa. Som treballadores, no propietat de ningú. El llenguatge és important.

Entenc que la pedagogia sobre la defensa de drets comença per les mateixes dones.
Quan vam començar amb el col·lectiu Territorio Doméstico, nosaltres mateixes no valoràvem ni enteníem el valor del que estàvem fent. Primer vam haver de fer una feina amb nosaltres mateixes. Hi ha dones que han passat tota una vida cuidant de diverses famílies sense poder cuidar la seva, però els preguntaves i deien que no havien fet res a la vida, que "ajudaven". No li donaven importància. Moltes dones espanyoles, també. Recordo una companya que havia treballat molts anys a la mateixa casa sense estar contractada. Deia: "Jo ja tinc la Seguretat Social del meu home ", i jo li replicava que l’endemà podia deixar d’estar casada. No em va fer cas fins un dia que va tenir un accident i es va trencar una cama. És un problema greu.

Vostè mateixa porta molts anys treballant per a la mateixa família. És habitual avui dia?
Passa, però no és el més freqüent. Si demanes contracte, no dures gaire a la feina, prescindeixen de tu. Sí que conec alguns casos de dones que han estat treballant 28 anys amb la mateixa gent, però sense drets ni contracte. Jo he tingut sort. Des del 1996 que estic amb la mateixa família, i abans amb una altra que em permetia portar el nen mentre planxava o fregava, perquè no tenia amb qui deixar-lo, i el tractaven bé. Li donaven un got de llet o una joguina, o podia fer ús de la piscina i jugar amb els nens de la casa.

El seu gran cavall de batalla és aconseguir formar part del règim general de la Seguretat Social a tots els efectes. En quin punt està la qüestió?
Amb la nostra lluita vam aconseguir una millora important el 2011, es va aprovar que a partir de la primera hora de feina s’havia de donar d’alta les treballadores de la llar. Molta gent no ho va fer, crec que no es va explicar bé. 

Es pensaven que havien de pagar la Seguretat Social sencera, encara que treballéssim a diferents cases. [Posteriorment, el desembre de 2012, el Govern següent va donar un pas enrere i deixava la responsabilitat dels tràmits en mans de la treballadora si la prestació era de menys de 60 hores mensuals]. Ara estem en un mini règim general, però no del tot. S’han assolit avenços, però la nostra lluita passa perquè els qui donen feina compleixin la llei. No volem més pedaços com el subsidi de la pandèmia. 

Per què diu que l’ajuda aprovada durant la pandèmia és un pedaç?
Perquè en aquest subsidi només hi entrem les treballadores contractades, les que estem donades d’alta a la Seguretat Social, i les que tenim papers. I és per a les que vam  reduir hores de feina des del 14 de març passat. Un munt de treballadores van quedar fora de l’ajuda i, a sobre, la quantia s’aplica sobre el 70% de la base reguladora.

Llavors, en quina mesura ha estat útil aquesta ajuda?
Miri, primer ens van deixar fora. El Govern va anunciar moltes ajudes, però es van  oblidar de nosaltres. Vam haver de lluitar, fer tota una campanya perquè ens hi incloguessin. Va ser un pas, però ha estat un desastre. Vam trigar cinc mesos a cobrar-lo i encara hi ha companyes que no l’han percebut. No hi havia un telèfon amb el qual comunicar-se, s’havia de fer per ordinador. La bretxa digital ha estat un gran problema per a moltes companyes. Sap què ha passat? 

No, què ha passat?
Doncs que els col·lectius ens hem hagut d’organitzar des dels barris per sostenir amb la caixa de resistència moltes companyes que s’han posat malaltes i estan sense feina i sense recursos. Durant sis mesos vam donar suport a més de 20 dones. No podien pagar una habitació ni comprar aliments. Les institucions ens han deixat soles.

I l’Ingrés Mínim Vital?
Moltes companyes l’han sol·licitat, però passa el mateix. Persones sense papers, res. I s’exigeixen un munt de requisits que demostren que quan s’aproven les mesures no es fa tocant de peus a terra de la situació en què es troben les persones que les demanaran. Al final t’has de buscar la vida. Has de ser pobre, molt pobre. Només si estàs gairebé morta hi pots accedir. 
Per exemple, si comparteixes pis amb diverses persones perquè no te’n pots pagar un, per què sumen els salaris precaris de tothom i llavors ja no entres al sistema d’ajuts?
 

En quina situació estan les internes?
A algunes els paguen 700 euros al mes, hi ha ofertes de 500 i fins de 400 n’he sentit. Tens sostre i menjar, et diuen que ja està bé. L’any passat vam saber d’un cas extrem: a una companya molt joveneta li oferien 250 euros per estar interna. Li prometien que tindria temps lliure. No m’ho podia creure, em vaig indignar. Vam parlar amb la criatura, li vam dir que faríem una col·lecta pels 250 euros perquè no acceptés. 

Proliferen les empreses de col·locació i les plataformes que ofereixen cuidadores i treballadores de la llar. Els interessen com a col·lectiu?
Les agències de col·locació són les ames de les cures. Hi han vist un gran negoci i cada vegada n’apareixen més. És una precarització tremenda.

La precarietat és nova?
Permeten trobar més feina, però de quines feines parlem? Les condicions poden ser de precarietat total, i a sobre els cobren molts diners a la família. En conec que paguen 2.000 euros al mes, però la treballadora no rep ni tan sols el salari mínim. Ho descobrim quan la treballadora entra en confiança amb  la família i ho parlen. També cobren de la treballadora i desvaloritzen el treball a l’acceptar ofertes indignes com la que li comentava abans. Potser hi ha empreses que ho fan millor, però això passa. 

Les cooperatives de treball poden ser una sortida?
Ho poden ser perquè els diners arribarien a les treballadores, però a la pràctica resulta més complicat. Amb salaris precaris és difícil estalviar, i si les dones que formen la cooperativa no tenen una base econòmica que els permeti viure fins que trobin clients que els donin feina, què fan? Per això hem demanat suport econòmic per crear-les, i per a formació.

Aquesta és una altra: es barreja el concepte de treballadora de la llar amb les cures, que impliquen una gran responsabilitat.
Sempre es parlava de treballadores de la llar, però amb el temps, a més de netejar i cuinar, acabàvem tenint cura dels nens i de les persones gran. Ara fins i tot et contracten per cuidar persones amb malalties, o amb alguna discapacitat, o amb problemes cognitius o Alzheimer, però alhora has d’anar a comprar i tenir cura de la casa. Ens hem hagut de professionalitzar per la nostra banda, pagant cursos que resulten cars. La formació de cures no està estipulada, i com ho fas si potser només tens lliure dissabte a la tarda de i diumenge al matí?

I malgrat els salaris baixos, els seus serveis només els pot comprar qui s’ho pot permetre. 
Amb els salaris precaris que corren, si una persona ha de pagar el salari mínim a una altra perquè cuidi els seus pares, gairebé no val la pena i es queda a casa. A l’Estat patriarcal i capitalista li interessa que les dones tornem a casa. La llei de la dependència ha funcionat com ha funcionat, sense recursos. Per això no sols demanem drets i cures per a les treballadores de la llar i per a les cuidadores, sinó també per a les famílies. És just que quan no puguem seguir cuidant, l’Estat ens cuidi a nosaltres, però no n’hi ha prou. 

També reclamem polítiques públiques de cures, de manera que el treball que fem no depengui de que tu tinguis o no els recursos per comprar-los. Les famílies sense recursos es queden sense cures. Per això hi ha tanta soledat. Les pensions no arriben per tenir una cuidadora. Exigim una política pública, les empreses s’estan apropiant de les cures.

Com és cuidar altres persones i no els teus durant una pandèmia?
Jo he tingut sort, però per a la majoria de dones està sent molt dur. És cuidar nens o pares mentre només pots connectar per telèfon amb els teus, que potser estan malalts, i de vegades ni tan sols et deixen. Hi ha mares que deixen els seus fills quan són petits i quan els tornen a veure ni les reconeixen perquè no els han pogut cuidar. Això ha causat moltes depressions. N’hi ha que van als locutoris a parlar amb ells i dir-los que facin els deures. Amb el sistema de regularització actual [tres anys al país, contracte, empadronament i dos anys amb la targeta] hi ha dones que es poden passar cinc o sis anys sense poder tenir a càrrec els seus fills i filles. Patir la desafecció de la teva família quan has marxat per poder enviar diners per menjar o tractaments mèdics és molt dur. 

Què les va portar a crear un sindicat propi, fora dels grans? 
No ens hem vist representades pels sindicats tradicionals. Estem cansades de que parlin i negociïn per nosaltres sense ni tan sols preguntar-nos. Tenim una identitat i som molts col·lectius organitzats. Volem que Espanya ratifiqui el Conveni 189 que l’Organització Internacional del Treball (OIT) va aprovar per nosaltres, com han fet ja 10 països europeus, però no volem una foto. S’havien de complir unes mesures que no s’estan complint. Aquest és l’únic sector en què, malgrat haver cotitzat, no tens dret a l’atur. Exigim inspeccions laborals perquè acabes malalta i ningú et reconeix malalties [laborals], tot són malalties comuns. I qui et dona feina et pot dir “marxa" i t’envien a casa i adéu. I sap d’alguna feina on demanis vacances i et contestin: ”Ja ho veurem”? En un lloc de treball normal et farien conciliar amb les dates de la família, però no qüestionarien el fet de tenir un descans. Hem hagut de denunciar acomiadaments i portar a judici algunes famílies per recuperar quantitats [de diners] o vacances, i en portem 20 de guanyats. 

Entenc que la jubilació és especialment complicada.
Moltes dones, també d’Espanya, van treballar molts anys i arribat el moment estan als llimbs. Moltes companyes han mort soles, sense residència, sense casa, sense res. L’Estat té un deute històric pendent amb les dones que hem treballat a la llar i les cures, perquè hem sostingut la vida. Amb la nostra feina i les remeses que hem enviat a casa hem tirat endavant els nostres fills i filles. Sense la nostra feina, ningú hauria pogut sortir a treballar, ni a viatjar, ni a estudiar. Per això demanem reconeixement social.