Mercedes D’Alessandro

L’economista Mercedes D’Alessandro és una figura destacada del moviment feminista a l’Argentina, un país que acaba de viure un any històric amb motiu del debat de la llei del dret a l’avortament. [Després de ser rebutjada pel Senat, la llei finalment es va aprovar el gener de 2021.] És cofundadora del mitjà digital Economía Femini(s)ta, dedicat a donar visibilitat a les reivindicacions feministes, oferir formació a les dones i proposar alternatives per avançar en la igualtat. Molt activa a les xarxes socials, participa amb freqüència en debats de premsa, ràdio i televisió en els quals aborda els temes econòmics i de gènere amb un estil directe, afany didàctic i sentit de l’humor. D’Alessandro va conversar amb Alternativas Económicas durant una visita a Madrid, on va presentar el seu llibre Economía Feminista: las mujeres, el trabajo y el amor (Ediciones B).

Com definiria l’economia feminista?
L’economia feminista és una crítica a la concepció de l’economia amb la qual em vaig formar que avui s’estudia a la majoria de les universitats. És una crítica que il·lumina un aspecte de l’economia que, en general, queda fora del debat econòmic: la feina que es fa a l’interior de les llars. Rentar, planxar, cuinar... unes tasques que en general fan les dones i que no estan retribuïdes. L’economia feminista mostra com a partir dels rols que ens assigna la societat a homes i dones en el sistema productiu, les dones ocupem bona part del nostre temps fent aquesta feina no pagada. Això genera un munt de desigualtats que se sumen a les que produeix el mateix sistema capitalista.

Quins canvis són més urgents per avançar cap a una economia més igualitària?
Hi ha tres tipus de canvis: teòrics, pràctics i polítics. En el terreny pràctic, en les relacions quotidianes, és un canvi cultural que ha de començar a les famílies amb una redistribució més equitativa de les tasques de la llar. Es tracta que entre tots rentem els plats, organitzem les compres, portem les criatures a escola, etcètera. Però amb això no n’hi ha prou perquè la família també ha canviat i moltes dones estan soles, sense un home amb qui compartir aquestes tasques. Aquí és on apareixen les polítiques públiques, que es tradueixen, per exemple, en llars d’infants maternoparentals, en permisos de maternitat i paternitat, i en la provisió de cures a les persones grans. En general, són les dones les que acaben atenent a les llars les persones malaltes, les que tenen alguna discapacitat i la canalla. L’Estat podria ser més actiu en aquests àmbits. 

En el pla teòric, l’economia política al llarg de la història només estudia els fenòmens que tenen a veure amb el preu de les coses: les devaluacions, els tipus de canvi, les exportacions, les inversions, la Borsa... Com que les feines domèstiques es realitzen sense cap tipus de contrapartida monetària, queden fora de l’òrbita de l’economia, i com que no apareixen en la part teòrica de l’economia, tampoc es mesuren de manera metodològica, ni es dissenyen polítiques públiques. Les naturalitzem com si hi hagués uns nans invisibles que ho fan tot, i com si el temps que s’hi dedica no existís.

Creu que el capitalisme i el patriarcat són inseparables, o l’economia de mercat pot conviure amb la igualtat de drets entre homes i dones?
Ho posaré a l’inrevés. El capitalisme és un sistema que produeix desigualtat, i cada cop més. Ho han estudiat diversos autors, entre els quals darrerament Thomas Piketty. És difícil pensar que en un sistema que produeix desigualtat podrem aconseguir igualtat entre homes i dones. El que sí que podem fer és treballar per tancar algunes bretxes, i en el procés de tancar aquestes bretxes transformar també el sistema. Com diu Silvia Federici, una autora que m’agrada molt, el treball domèstic no remunerat és el principal camp de batalla. Si nosaltres aconseguim transformar la manera en què produïm la nostra subsistència, la nostra vida quotidiana, probablement transformarem també les estructures de desigualtat que produeix el sistema en el seu conjunt.
 

L’any 2018 ha estat històric en la lluita de les dones per la igualtat a Espanya. Ha passat el mateix a l’Argentina i a la resta de Llatinoamèrica? 
A l’Argentina s’està experimentant una transformació molt forta des del 2015. El primer impuls va tenir lloc el juny d’aquell any amb la mobilització massiva ‘Ni una menys’ contra els feminicidis. A l’Argentina cada dia s’assassina una dona pel fet de ser-ho. Això va fer que moltes dones sortissin al carrer. Des de llavors hi ha hagut més mobilitzacions i també es van fer aturades internacionals de dones. 

Quin impacte ha tingut el debat per l’avortament legal?
A l’Amèrica Llatina l’avortament només és legal a l’Uruguay i a Cuba. Aquest any el debat sobre l’avortament legal va arribar al Congrés a l’Argentina i va durar des del març fins a l’agost. Es va aprovar a la Cambra de Diputats i va ser rebutjat al Senat. Va ser un moment molt impactant del moviment feminista en què es va fer palesa tota la seva força i el seu potencial. Va ser una gran novetat perquè va ser un moviment transversal, no només en el terreny ideològic, sinó també en qüestions d’edat i de classe social. Hi van participar des de diputats i senadors de Cambiemos, el partit oficial més lligat al neoliberalisme i a la dreta conservadora, fins a gent de l’esquerra més esquerranosa de totes. A tots els blocs hi havia diputats i diputades a favor i en contra. 

Hi ha una nova generació de feministes molt lluitadora i molt assertiva en les seves reivindicacions. A què respon aquest auge? 
És una nova generació en termes amplis, no només d’edat. Hi ha adolescents de 14 a 18 anys, dones de 30 i 40 anys, les històriques de 70 i 80 anys que porten molt de temps treballant per l’avortament legal. Hi ha dones trans, lesbianes... Molts grups i moviments s’han aglutinat al voltant d’aquesta mobilització.

Les reivindicacions feministes han penetrat amb força en l’agenda política, econòmica i social, però estan creixent partits d’extrema dreta que volen frenar els avenços. És possible una reculada?
Per desgràcia, sí. Es podria recular i en veiem mostres cada dia. A l’Argentina hem viscut el cas de Lucía Pérez, una noia de 16 anys que va ser assassinada en condicions horribles a Mar del Plata. Recentment va acabar el judici i els acusats van ser condemnats només per tinença de drogues, no pel feminicidi; quelcom semblant al que ha passat amb La Manada a Espanya. Alhora que avancem amb les nostres reivindicacions, amb fer pinya, amb projectes de llei, amb espai a les agendes dels partits polítics, es produeixen aquests embats... Ens va passar el mateix amb l’avortament. Va ser una mobilització molt forta, però vam perdre. I no només això, sinó que va sorgir un nou fenomen polític, el del mocador blau contrari al dret a l’avortament. S’organitzen, per exemple, per anar a l’hospital a interrompre l’avortament d’una noia de 15 anys violada, una causa legal per avortar a l’Argentina. També van empaperar ciutats senceres amb fotos de fetus i els noms dels diputats que havien votat a favor del projecte... Alhora que avancem, també patim retrocessos, i de vegades xoquem contra el mur que estem intentant enderrocar. És difícil...

Hi ha diferències entre la lluita feminista d’Amèrica Llatina i la d’Espanya?
Crec que sí, per un motiu concret: a l’Amèrica Llatina, en general, convivim amb nivells molt alts de desigualtat en termes econòmics. A l’Argentina, per exemple, gairebé el 40% dels treballadors i les treballadores tenen feines precàries, el 40% dels menors de 14 anys viuen en llars pobres i entre les persones amb menys ingressos, set de cada deu són dones. 
Hi ha un munt de qüestions estructurals relacionades amb la pobresa, l’atur, la precarització laboral, que són molt diferents dels països europeus, on les estructures de desigualtat apareixen amb més força quan hi ha algun problema. A Espanya, a Portugal i a Grècia va passar amb la crisi del 2008, quan les mesures d’austeritat van desemmascarar la pitjor cara del capitalisme. A l’Argentina i en altres països llatinoamericans això sempre està present. És una condició estructural, en lloc d’un problema que apareix cíclicament. Això fa que els moviments feministes estiguin molt influïts per les qüestions econòmiques.

Vostè defensa la participació de les dones a la política i a les institucions. Per què és tan important?
Quan les dones no hi són a les organitzacions i a la política, les seves demandes no apareixen. A l’Argentina estem vivint una recessió econòmica molt forta, la més greu des del 2001, i qui s’asseu a negociar les solucions? Sindicalistes homes, empresaris homes, equips econòmics formats per homes... Mentrestant, les dones pateixen els pitjors índexs de precarietat laboral, d’atur i de pobresa.

Per què les dones pateixen més la precarització laboral?
Perquè destinen molt de temps a tasques domèstiques no remunerades. El que acostuma a passar és que les dones amb criatures tenen feines que els permeten entrar més tard o marxar més aviat per portar i anar a buscar els nens a escola. Sovint falten a la feina perquè han de resoldre els problemes que sorgeixen a casa. Això fa que no puguin créixer laboralment i per tant no se’ls apuja el sou, no són promocionades, o no van de viatge.

Les dones continuen fent-se càrrec de la major part de les tasques domèstiques i de la cura dels infants i de les persones grans, fins i tot als països que es consideren més avançats. Per què ens costa tant canviar?
Hi ha moltes qüestions culturals, que són les que hem de combatre a l’interior de les famílies. Si en una parella amb un nadó el pare li està canviant el bolquer, la gent diu: “Quin gran pare!”. Ara bé, si la mare està canviant el bolquer, ningú se la mirarà. 

Com a molt li diran: “No l’estàs netejant bé, té fred...”, la criticaran perquè no ho està fent bé. Està molt naturalitzat que les dones vetllem per aquestes tasques. Quants homes han deixat de treballar per quedar-se a casa a cuidar de la família? A les dones això els passa contínuament. Si ets una empresària amb molt d’èxit, et preguntaran: “I qui es queda amb els teus fills?”. Encara està culturalment molt arrelat que el camí de la dona és ocupar-se de la llar. 

L’estereotip dibuixa l’home llatinoamericà, i també l’espanyol, com un mascle tradicional a qui li costa canviar velles maneres de pensar i costums molt arrelades... És així en realitat?
És un mite i una excusa dels homes dir: “És que soc maldestre, soc així, em van educar d’aquesta manera...” per no intentar el canvi. Les feministes portem molt de temps treballant en desaprendre un munt de qüestions per a les que ens havien educat. A mi també em van entrenar per ser mare, esposa, planxar, rentar, cuinar, vestir-me de rosa, ser molt femenina... No obstant, ens reprogramem i ens plantegem coses: quins desitjos tinc, què vull realment, com em comporto davant de determinades opcions... 

Els homes també han de fer aquesta feina, deixar de fugir d’estudi i no escudar-se en que els van educar per fer determinades coses. A tothom ens han educat en aquesta societat masclista. Els homes tenen privilegis pel fet de ser-ho i han de renunciar a alguns d’ells; qüestions molt simples com canviar bolquers sense esperar que se’ls facin festes.

Els directius de les grans empreses continuen sent majoritàriament homes. Fins quan?
No només els directius de les empreses, sinó també els dels sindicats; a l’Argentina, fins i tot als sindicats en què les treballadores són majoria. A l’ensenyament, vuit de cada deu treballadores són dones i el líder sindical és un home. No passa només a les empreses; també als països. Actualment només hi ha vint dones presidentes, primeres ministres o cancelleres (ministres d’Afers Exteriors) a tot el món. En la història de l’Amèrica Llatina tan sols hi ha hagut deu dones presidentes. 

El primer cop que n’hi va haver quatre alhora va ser el 2014: Michelle Bachelet a Xile, Dilma Rousseff al Brasil, Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina i Laura Chinchilla a Costa Rica. A tota Amèrica no hi ha avui cap presidenta: ni al Canadà, ni als Estats Units, ni a l’Amèrica Llatina. A les taules on es discuteixen els afers clau per al planeta són gairebé tots homes. Al G-20, per exemple, només hi ha Theresa May i Angela Merkel. 

Vostè que viu als Estats Units, quin impacte està tenint el moviment #MeToo?
És impressionant. Es va fer palès a les eleccions legislatives del novembre. Hi va haver rècord de candidates dones i moltes van guanyar, entre les quals la primera dona musulmana, les primeres nadiues americanes, la congressista més jove... Va ser realment un despertar polític de les dones. Després d’aquesta nova onada i d’aquestes eleccions amb tantes dones a les llistes, el moviment va experimentar una empenta. 

Què és el FeminIndex que vostè i les seves companyes han creat a l’Argentina?
És una eina que vam llançar a les eleccions del 2017 per mesurar el compromís amb l’agenda de gènere dels candidats i candidates que aspiraven a entrar al Congrés. Els vam plantejar una enquesta amb quinze preguntes sobre violència masclista, economia feminista, la participació política de les dones, els drets sexuals i reproductius i altres temes. Els vam posar nota als diferents apartats i vam fer una llista amb una mena de cartes de superherois en les quals hi apreixien les cares dels candidats amb la puntuació obtinguda. Els mateixos candidats van començar a competir entre ells. 

Els qui treien bona nota ho destacaven a les seves xarxes socials, d’altres protestaven perquè no s’havia tingut en compte una proposta determinada a l’hora de puntuar-los. Molts no havien dit mai res sobre certs temes i a partir de l’enquesta ho van haver de fer. 

També han llançat la iniciativa Menstruacción. En què consisteix?
És una iniciativa per demanar que s’eliminin els impostos als productes de gestió menstrual (compreses, tampons, etcètera), que a l’Argentina són del 21% i que realment són impostos contra la dona. També demanem la distribució gratuïta d’aquests productes per a dones sense recursos. A l’Argentina, el cost de menstruar per a una dona pobre amb tres filles equival a gairebé dos mesos de salari l’any. Això implica que sovint no es canvien i no poden mantenir la higiene que necessiten. De vegades les nenes deixen d’anar a escola i de fer esport. No s’acostuma a parlar del tema, és tabú. Volem desmitificar la menstruació. La campanya ha tingut molt bona acceptació. Una diputada ha presentat un projecte de llei al Congrés amb totes dues mesures.

El sector de la tecnologia és el que més creix i també està dominat per homes. Per què?
En aquest terreny estan canviant les coses. A l’Argentina hi ha un grup anomenat Las de Sistemas que són dones que programen, i un altre que es diu Chicas en Tecnología. En l’àmbit de la programació encara hi ha una dona per cada deu homes. L’estereotip associat al programador és un home amb dessuadora, caputxa i auriculars davant de l’ordinador, com els de les sèries Silicon Valley o Big Bang Theory... A les noies els manquen models a seguir. A l’Argentina, gairebé el 20% de les dones treballa com a empleada domèstica. És la principal ocupació de la dona, seguida de mestra i infermera. Són totes feines de cures, és un biaix bestial.

Hi ha religions que frenen l’avenç de la dona?
Jo vinc d’una província molt catòlica de l’Argentina i crec que la religió està ocupant espais que en realitat corresponen a la política. El problema és que de vegades els Governs s’ajunten amb l’Església en els seus clams i barregen creences religioses amb polítiques públiques. És el que va passar l’any passat a l’Argentina amb el debat de l’avortament. L’Església va exercir una gran influència sobre molts diputats i senadors.