María Cacheda

L’arqueòloga María Cacheda parla en un dels esmorzars del cicle Dones amb Valor, de la Fundació 22@Network, davant un públic majoritàriament femení que se sorprèn amb les seves paraules: la prehistòria no és com ens l’han explicat. Ens han ocultat la història de les dones. Al cap d’uns dies, Cacheda ens obre les portes de casa seva, a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, per donar-nos-en més detalls.

Al principi hi havia l’Adam, que va fer l’Eva amb una costella…
Sempre ens han explicat la història des del punt de vista masculí. L’home al centre de tot i les dones, subordinades. No sabem què passava a la prehistòria, però la cultura material i la recerca arqueològica ens expliquen la història i cal llegir-la des de tots els punts de vista. Tradicionalment se’ns ha explicat el masculí. Tota la visibilitat arqueològica té un relat masculí, que és el que s’ha explicat des del segle XIX per part d’homes d’elits intel·lectuals i econòmiques. La dona o altres realitats s’han oblidat. 

Des del moment en què tenim dades, què podem saber?
Des del paleolític, a través d’estudis paleo-antropològics que se centren per exemple en els ossos, tenim dades de dones diferenciades; i també en el que ens explica l’art rupestre. Al Mediterrani, en l’art llevantí podem veure homes i dones representant diferents activitats. La part femenina no se’ns ha explicat; la política, la violència, l’economia... se’ns han explicat sempre destacant els homes. Les dones, que també hi eren, no apareixen. La vida quotidiana, les feines de manteniment del grup, la criança, les cures… tasques imprescindibles per a la supervivència dels grups humans, no se’ns han explicat. I sense aquesta part, la humanitat no hauria pogut subsistir.

Es diu que en un principi les societats eren matriarcals perquè no se sabia qui era el pare. Quan les comunitats es van assentar i va començar la propietat de la terra per a l’agricultura, elles van esdevenir màquines reproductores de mà d’obra. Què n’opina?
Hi ha diferents teories i visions sobre com podria haver estat la prehistòria i com podríem haver passat de societats nòmades a societats més assentades. No ho podem saber completament, però sí que hi ha un fet en la capacitat dels sexes de procrear. I això evidentment és un condicionant per a la dona des del principi dels temps. Quan les societats eren nòmades i es movien en grups petits, la prioritat era subsistir i, segurament, tot el grup participava de manera col·laborativa d’aquesta supervivència en funció de les destreses de cada persona. La identitat era grupal, relacional; les individualitats encara no s’havien destacat com les entenem avui.

Quan els grups comencen a ser més complexes econòmicament i neixen l’agricultura i la ramaderia, quan deixem el paleolític i entrem en el neolític —un procés llarg—, les feines comencen a diferenciar-se. Les tasques de les dones amb la sedentarització es van començar a realitzar en indrets més concrets, a zones habitacionals, coves o campaments. El fet de ser elles qui tenien les criatures —mamífers molt indefensos— és la causa que les feines que realitzaven es duguessin a terme en zones quotidianes i en el seu entorn més immediat: la recol·lecció de fruits silvestres, la caça d’animals petits, l’agricultura —base fonamental de la dieta—, el processat dels aliments o la transmissió de coneixements i les cures dels altres membres del grup. Mentre elles s’ocupaven d’això, els homes, que tenien més mobilitat, es dedicaven a la caça o a la ramaderia. Ampliaven l’espai que els envoltava i es relacionaven amb membres d’altres grups, bé a través del comerç, bé a través de lluites; en aquell moment es comencen a individualitzar. La identitat relacional, que s’ocupa del grup, quedava en mans de les dones. Els homes començaven a desenvolupar una identitat més individualitzada. La divisió de tasques per sexes comença en aquest moment i és el que podem veure a les representacions de les pintures llevantines de l’època.

Quan passem de ser comunitats a ser famílies de pare, mare, nen, nena, tal com les coneixem tradicionalment?
Al patriarcat i al model econòmic en què vivim, aquest és el model que li interessa.

Potser li interessaria més l’altre, més eficient des del punt de vista de l’economia de les cures: hi ha més gent per cuidar i és de franc.
Les cures en mans de les dones són feines invisibles i precàries que el patriarcat ens vol “vendre” com quelcom natural de les dones, mentre que els homes s’ocupen de la política, l’economia... i prenen decisions en aquests àmbits sense tenir en compte l’altra meitat de la població, construint un món a la seva mida. Compartir aquest món passa per acceptar que hi ha altres maneres de prendre decisions, altres maneres de relacionar-nos més eficients i positives a nivell emocional i racional; passa per compartir-les i perdre els privilegis adquirits durant tants segles.

Als dibuixos prehistòrics apareixien homes que cuidaven, amb nadons als braços?
No, en les representacions llevantines hi ha figures de mida petita que podrien ser nens, nenes o criatures associades a figures femenines, no masculines.

És possible que les societats s’hagin convertit en patriarcals per una qüestió de força física real?
No sé si tant com força física. Hi ha teories que expliquen que aquesta desigualtat la condiciona des del principi el mateix patriarcat. Els homes comencen a tenir poder i amb aquest poder ja comencen a relacionar-se d’una altra manera, entre ells i amb les dones. Una teoria diu que aquestes desigualtats es van anar produint de forma gradual i “consentida” per les dones. Això ho veiem en les pintures llevantines: els homes hi són representats sobretot caçant i, en menor mesura, lluitant, malgrat que sabem per les restes faunístiques estudiades que la base de l’alimentació era una altra, no la caça major. En les representacions de les pintures podem observar que elles dedicaven més esforç físic i més temps a les feines que feien que no pas ells.

Però aquesta relació sembla estar molt relacionada amb el físic, perquè elles ho fan perquè pareixen i ells surten a lluitar perquè són més forts…
No sé si més forts, perquè elles són les que pareixen i per parir a la prehistòria s’havia de ser molt forta.

Sí, les dones tenim el superpoder de parir, però fora d’això no acostumem a tenir la mateixa força que els homes… Probablement un home aixeca molt millor que jo un sac de ciment.
Jo crec que tot això té a veure amb els estereotips, amb l’educació rebuda. Hi ha una part interioritzada. A les xarxes corre un vídeo molt interessant sobre educació en què vesteixen de rosa un nadó nen i el deixen al sofà. Van passant persones i mostren com el tracten, com s’hi adrecen; i després fan el mateix amb una nena vestida de blau. Quan el nadó vesteix de rosa, l’agafen amb molta delicadesa, li diuen que serà una princesa, etcètera; i a la nena vestida de blau li diuen “mira quin nen més valent”, l’alcen i el giravolten. 

Això representa com ens han educat i socialitzat en una societat patriarcal, que ens ensenya que hi ha una manera de ser nen i una manera de ser nena. I de forma implícita les aprenem i les transmetem. És el que ens transmeten. Per molts títols que tinguem, al final les dones s’ocupen de les cures i se subordinen a altres feines infravalorades que els homes no estan disposats a realitzar perquè són “naturals” del gènere femení.

Des del punt de vista actual, la teoria de les dones cuidadores ens pot deixar relegades a la criança.
És perillós perquè no ens ho han explicat bé. Quan vas a un museu és un home qui treballa la pedra o munta una fletxa. Els homes en la narrativa es relacionen amb la caça, el combat o la tecnologia de la pedra i els metalls; no hi ha dones guerreres o fent aquest tipus de tasques. En canvi, hi havia dones guerreres i dones que podrien fer eines, per què no? Les tombes ens donen molta informació. S’han trobat més tombes diferenciades d’homes que de dones, però també n’hi ha de dones importants, i a les tombes d’algunes dones s’hi troben eines de caça o d’altres tipus. 
Un cas molt famós és el de La Dama de Baza, que la van trobar en una tomba molt rica, amb un aixovar d’utensilis de molta qualitat format per moltes armes de guerra. La lectura que se’n feia era que pertanyia a un guerrer ibèric i aquesta teoria es va mantenir durant molts anys. L’any 2010 es va fer un estudi dels ossos, que estaven molt calcinats, i es va poder veure que corresponien a una dona. 
I n’hi ha d’altres, com el cas de la Guerrera de Birka. També es creia que era un home viking per les ofrenes, i resulta que era una dona. La lectura natural, abans de comprovar-ho, era que es tractava de tombes masculines. Cada vegada hi ha més exemples com aquests. 
El que es troba és que hi ha moltes més tombes riques d’homes que de dones, la qual cosa vol dir que ells tenien un poder, però no sabem si era quelcom forçat o no.
El que està clar és que la divisió sexual del treball comença al neolític, però també hi havia, com observem en aquests enterraments, dones diferenciades importants, poderoses. I això als museus no s’explica, com tampoc s’expliquen les tasques de les dones, considerades “de segona” pel patriarcat.
 

Hi ha representació d’homes amb “noves tecnologies”, que aleshores devien ser els ganivets. Hi ha també representació de dones amb “noves tecnologies” de la prehistòria? 
Els homes sempre estan relacionats amb les noves tecnologies. Primer amb els elements de pedra, amb la fabricació d’eines de metall; que no vol dir que les dones no en fessin, d’eines de pedra o de metall. Si es vincula les dones amb un espai domèstic, dins d’aquests espais domèstics s’hi troba la fosa dels metalls, s’hi troben restes de tallers de pedra. Qui ho feia? Els homes o les dones? El cert és que no podem afirmar que ho fessin uns o altres; el que hem d’evidenciar és que ambdós podien fer-ho, encara que històricament se’ls hagi adjudicat a ells la representació als museus de persones fent ús de les noves tecnologies. Així és com se’ns ha explicat, de manera esbiaixada i sense tenir en compte les dones.

Entenc que les dones prehistòriques també van tenir el problema de la doble jornada laboral…
El que diuen moltes teories és que les dones feien moltes més feines que els homes. Perquè si els homes sempre apareixien representats caçant i les dones apareixien en aquestes mateixes activitats i, alhora, també en totes les altres relacionades amb l’abastiment del grup, les cures, etc., està clar que les dones dedicaven molt més temps i esforç a la seva feina quotidiana. En canvi, els homes ocupaven menys temps i esforç en tasques que afectessin directament tot el grup. Això sí que es pot veure a l’art llevantí.

Fins a dia d’avui, la gent que es rebel·la contra l’establert ho fa a costa de perdre. En el cas de la maternitat, o s’abandona o es fa doble jornada. Tenim l’exemple de molts parlaments que avui volen ser paritaris, però si hi fem la lectura de quants fills tenen els homes i quants les dones, veiem la desigualtat. Normalment elles tenen un fill o dos, mentre que ells en tenen dos o més, fins i tot tres o quatre. Això et fa pensar... Les quotes són necessàries, sens dubte, però què hi ha al darrera? 

Ja no estem al neolític, per això...
Ara no hem de lluitar per sobreviure i les coses haurien de canviar. Es tracta de que es valorin les feines femenines i de que ells també les puguin aprendre i realitzar. Té molt a veure amb l’educació. En el cas d’Espanya, l’educació franquista dividia els homes i les dones: a les nenes se’ls ensenyava a cuidar, a cuinar, a pràctiques més relacionades amb la col·laboració i les cures. En canvi, als nens se’ls ensenyava història, geografia, matemàtiques, gimnàstica, etc.; pràctiques més relacionades amb l’adquisició de coneixements i la competitivitat. En el moment en què l’escola femenina i la masculina s’ajunten, el currículum de les nenes s’oblida. En canvi, elles comencen a estudiar tot el que estudiaven els nois: matemàtiques, història, geografia. Totes les tasques de cures, que són súper importants, s’obliden. On queden aquests ensenyaments? En mans de les àvies, de les mares, d’una tradició oral apresa entre generacions. 

Les dones fem totes les tasques que feia la generació anterior, i en canvi els nens no amplien les seves. Aquesta diferència no se soluciona ajuntant nenes i nens a l’escola. El currículum no és inclusiu. És el que s’intenta fer avui amb la coeducació, incloure la història oblidada de les dones perquè les nenes tinguin referents i altres maneres de relacionar-se que tenen més a veure amb les cures compartides, les competències emocionals i la cooperació. Trencar l’estereotip de nena que s’esforça, responsable i treballadora, i nen més mogut, fort i intel·ligent.

Les pintures qui les feia? Homes o dones?
Homes i dones. Un estudi de fa molts anys de les pintures que apareixen a les coves llevantines a Espanya i França ens diu que el 75% de les mans dibuixades eren de dones, que són més petites i tenen el dit índex i l’anular de la mateixa mida. Les mans dels homes són diferents. 
Quan vas a un museu sempre es veu l’home pintant, que és com es mostra la història, però això no és així.

Sembla que ha estat un continu en l’art: a les exposicions permanents dels grans museus no hi apareixen dones pintores…
Passa el mateix: la dona mare i la dona objecte, sempre com a model però mai com a pintora. Les dones sempre han estat invisibilitzades. Ara es busquen les dones pintores que sempre hi van ser, però poc vistes. Encara és difícil que als grans museus hi exposin dones pintores. Cada vegada es fan més exposicions temporals de dones, però a les exposicions permanents no hi són. S’hi està treballant i s’està intentant canviar. 

Es procura adquirir més obres de dones, però és un tema polèmic, ja que “el geni” també s’ha atribuït sempre als homes i hi ha el temor a adquirir obra femenina “de mala qualitat”. Jo de broma dic: si ens hem estat empassant obra pèssima de “genis masculins”, ja és hora que ens empassem també obra pèssima de “genis femenines”, no? 

Als museus d’arqueologia està canviant aquesta visió centrada en els homes?
Per sort ara està canviant perquè l’arqueologia feminista treballa per deconstruir aquests estereotips. Explicar la història de les dones és important perquè no s’ha fet, perquè les tasques eren estructurals i imprescindibles per a la supervivència dels grups i perquè les han fet les dones, invisibilitzades.
Aplicar aquesta perspectiva també passa per una educació patrimonial inclusiva. És important canviar el relat i també el llenguatge, i com ens relacionem amb els nens i les nenes que visiten els museus. Aplicar la coeducació patrimonial és una tasca molt important que s’ha de començar a integrar; en això treballo ara per vocació i per responsabilitat social.

Als nens se’ls tracta diferent?
En general els nens, per l’educació rebuda, són els protagonistes. Sempre volen participar i es col·loquen en primer pla. Les nenes se situen als espais que ells deixen lliures i només participen si se’ls dona la paraula. Té a veure amb l’educació implícita rebuda de la qual parlàvem abans. És important tenir-ho present per trencar aquestes jerarquies de gènere i fer que nens i nenes participin per igual i amb llibertat de les activitats educatives dels museus.