Cecilia Castaño

L’entrevista té lloc quan falten pocs mesos perquè es jubili com a catedràtica, títol que va obtenir fa vint-i-cinc anys. Orgullosa d’haver estat pionera en el seu camp, sosté que el treball dels economistes ha de tenir una clara funció social i es mostra satisfeta d’haver aportat el seu gra de sorra a l’avenç de la societat española. Lamenta que la universitat sigui encara un món dominat pels homes i que es gestioni cada cop més com si fos un negoci pur i dur. Li encantaria que augmentés el nombre de dones a les carreres tècniques.

Va ser poc després, ja als anys noranta, que va començar a treballar en qüestions de gènere, a les quals ha dedicat la major part de la seva carrera professional. 
Creadora i directora entre el 2006 i el 2012 del programa d’investigació Gènere i TIC, de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya, actualment imparteix un curs al Màster en Estudis de Gènere de la Universitat Complutense de Madrid, on exerceix com a catedràtica d’Economia Aplicada a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia. Ha escrit, dirigit o editat els llibres Salud, dinero y amor-Cómo viven las mujeres de hoy, La segunda brecha digital, Las mujeres y las tecnologías de la información, Quiero ser informática i Las mujeres en la Gran Recesión.

Per què hi ha tan poques dones científiques, enginyeres o expertes en tecnologies de la informació?
Perquè es considera un àmbit masculí. Als homes se’ls identifica amb la raó i a les dones, amb els sentiments. Això influeix molt en el fet que les dones sentin que no encaixen en aquests àmbits. Per què senten que no encaixen? Perquè des de petites se’ls diu que és un terreny masculí. A la família, quan una noia diu que vol estudiar enginyeria, si no és que el pare o la mare són enginyers, no es considera adequat, no se l’estimula. En canvi, quan un noi diu que vol estudiar psicologia, li diuen: “No home, tens molt bones notes, has d’estudiar enginyeria”. 

Els nois senten que s’espera d’ells que facin estudis científics o tècnics, mentre que les noies senten que s’espera que facin altres tipus d’activitats més relacionades amb les cures. 

A banda d’aquests factors, que són culturals, quines altres barreres troben les dones a les feines amb alt contingut tecnològic?
Parlem d’un món en què les regles estan pensades pels homes i per als homes. Per exemple: les jornades laborals acostumen a ser llarguíssimes, no hi ha frontera entre la feina i el lleure. És la imatge de l’informàtic enganxat tot el dia a la pantalla, menjant pizza i bevent coca-cola. Sovint es treballa cinquanta hores setmanals o més, i també els caps de setmana. 

Això a la dona li planteja moltíssims problemes. Hi ha estudis que mostren que en aquest entorn laboral s’hi respira certa hostilitat cap a les dones. Primer, perquè són minoria; és habitual que en un equip només hi hagi una o dues dones i siempre domina la cultura dels homes. Sovint es fan comentaris que no són còmodes per a les dones, i fins i tot per a molts homes que no comparteixen la visió majoritària. El problema no és només atraure dones a aquests camps, el problema és que després es cremen. Una de les raons importants de l’abandonament és precisament aquest ambient una mica hostil. 

També existeix l’opinió bastant generalitzada que a les dones no els agrada la tecnologia...
Això no és cert. A les dones sí que els agrada la tecnologia, perquè els agrada resoldre els problemes de la humanitat i la tecnologia és fonamental per fer-ho. El que passa és que en el món tecnològic predomina la visió que l’important és la bellesa de l’artefacte, la precisió tècnica. En canvi, a les dones els interessa més com contribueix tot això a resoldre problemes. A les dones els interessa més el per a què. No és que no els agradi la tecnologia, sinó que els valors que predominen en aquest món els resulten menys interessants. En els homes, per educació, des de petits predominen els valors vinculats al seu rol individual com a agents, la preocupació per millorar la seva posició a la classe, al grup, a l’organització, a la feina...; mentre que entre les dones predominen els valors comunals, contribuir a que la societat millori.

En què consisteix la bretxa digital de gènere que vostè tant ha estudiat?
Consisteix a que les dones estan menys incorporades a les tecnologies. Hi ha un primer nivell de bretxa d’accés, que ara ja és molt petita perquè qui més qui menys té accés a internet, a un ordinador, i fa ús de les tecnologies. La bretxa de gènere important es troba en els usos i en les habilitats. Els homes fan molt més ús del software, dels videojocs, i les dones, en canvi, fan més ús de les xarxes socials. Els nois joves consideren que ells tenen més habilitats informàtiques i les noies consideren que en tenen menys. 

Passa una cosa molt curiosa: quan es medeixen de veritat les habilitats, no necessàriament els nois en tenen més que les noies o els homes més que les dones, però els nois perceben que saben fer més coses de les que saben fer i les noies perceben que en saben fer menys de les que saben fer.

Què es perden la ciència i la tecnologia pel fet de ser mons tan masculins?
Moltíssimes coses. Es perden, d’una banda, fer bona ciència o bona tecnologia. La ciència es fa molt sovint pensant només en els homes. Els experiments es fan només amb poblacions masculines. Per què? Perquè és més barat. Si hi fiques també població femenina has de duplicar la mostra i has de considerar el cicle menstrual. Això passa amb les ratetes i amb les dones. Com que és més car, es tendeix a fer experiments només a partir de mascles, i després aquests experiments es generalitzen. Això porta a barbaritats com que en els tractaments del cor se’ls administri a les dones les mateixes dosis que als homes. Imagina’t que dissenyes un cinturó de seguretat pensant en un home que medeix 1,80 i pesa 90 kilos... Les dones ens fem càrrec d’una part de la vida que són les cures, tant de la casa com de les persones. Quan es fa ciència i es dissenyen artefactes, és molt important comptar amb les nostres aportacions. 
 

També es malbarata molt de talent a les empresas, no?
A Espanya i als Estats Units, de totes les enginyeres formades en les tecnologies de la informació, només el 50% continua treballant al sector. El 25% hi arriba a treballar, però abandona, i el 25% restant ni tan sols hi arriba a treballar mai. Els homes abandonen molt menys. En un estudi que vam fer, una trajectòria típica era la d’una dona que treballava en una empresa d’enginyeria, s’adonava que no podia més i acabava fent oposicions a inspectora d’Hisenda per tenir una vida raonable. Parlem de gent molt intel·ligent, amb gran capacitat, que en un moment determinat veu que les empreses no la valoren. L’ambient de treball i el suport dels companys és fonamental. A les empreses tecnològiques tens aigua de franc, fruita, zones amb futbolí i billar, gimnàs, menjadors, colors bonics, et mous en bicicleta... tot perquè no te’n vagis d’allà, perquè hagis d’estar vint-i-quatre hores pendent de la feina. Això és molt dur per a la dona, i també per als homes. També hi ha homes que estan abandonant, no només dones.

Les lleis estableixen la igualtat entre homes i dones, però sembla que la realitat avança més a poc a poc... A Espanya ens pensem que les lleis canvien la realitat i ens mostrem la mar de cofois cada vegada que s’aprova una llei o un acord, però després no hi ha pressupostos, ni mitjans per aplicar-los, ni reglaments. Tenim les millors lleis del món sobre igualtat, però no s’han desenvolupat. És el problema de la Llei de Violència de Gènere: si no hi destines pressupost, si no hi poses personal, les dones que denuncien és queden més soles que l’una, més vulnerables després d’haver denunciat. Totes les universitats tenim plans d’igualtat, però són només declaratius; no hi ha ni un euro per posar-los en marxa. Les que treballem en temes de gènere ens hem de fer càrrec de tot i ja tenim les esquenes molt carregades. A Espanya, i també en altres països, predomina l’adhesió a la igualtat de manera retòrica; el compromís efectiu és molt més difícil d’aconseguir. 

Vostè ha escrit que el patriarcat es reinventa constantment.
Quan es fan adhesions formals sense compromís efectiu, l’efecte que s’aconsegueix és el contrari. És com si naveguéssim cap a un miratge, el miratge de la igualtat, i de sobte ens trobem que no hi ha res, només declaracions, i això és terrible. 

La crisi ha afectat de manera diferent els homes i les dones. Per què? 
Al principi la crisi va afectar fonamentalment la construcció, el transport i la indústria, que són sectors molt masculinitzats. Per això es va parlar d’una recessió masculina, d’una mancession, però de seguida es van començar a veure afectats els sectors de l’hostaleria i el comerç, que són fonamentalment femenins. No obstant, el que més ha afectat les dones ha estat l’austeritat. Per això parlem d’una she-austerity. Les polítiques d’austeritat han comportat una reducció dels serveis socials i de les dimensions del sector públic. Això ha afectat doblement les dones: d’una banda, perquè són sectors molt intensius en treball femení on s’han eliminat molts llocs de treball, i de l’altra, perquè en reduir-se els serveis socials, moltes dones no poden treballar a temps complet. Com que hi ha menys escoles bressol, s’han de fer càrrec de les criatures i també de les persones grans, que després d’una operació de seguida són enviades a casa. I un tercer efecte molt important: als serveis socials s’ha substituït molta ocupació a temps complet per ocupació a temps parcial mantenint les mateixes responsabilitats. 

Les mesures per afavorir la conciliació de la vida familiar i laboral beneficien les dones o contribueixen a perpetuar la separació de rols? 
Depèn de com siguin aquestes mesures. Més que de conciliació, hauríem de parlar de corresponsabilitat. Si tant els homes com les dones poden gaudir per igual de la baixa parental o de la reducció de jornada, s’afavoreix la corresponsabilitat en el sí de la parella. Si en canvi són mesures dissenyades en funció de la dona, en el fons és l’empresa qui decideix si pot o no. El problema és que la majoria de les mesures de conciliació es basen en temps, no en recursos. Si el que poses a disposició de les persones per conciliar és temps, al final sempre hi ha algú que ha de reduir la seva jornada i el seu salari. Si, en canvi, es posen recursos d’escola bressol o d’atenció a la gent gran, ja no afecta tant al temps de les persones. Hem de caminar cap a la corresponsabilitat social, com han fet els països nòrdics.

Aquests països són els que ho estan fent millor pel que fa al foment de la igualtat entre homes i dones?
El país de referència és Suècia. A Espanya, el dret a les prestacions socials està vinculat a l’ocupació remunerada. Com a treballador o treballadora generes uns drets i se’n beneficien la teva família i els teus fills. En canvi, a Suècia tens dret a les prestacions socials pel fet de ser individu. Pel fet de néixer tens dret a l’escola, a que tinguin cura de tu quan et poses malalt... 

Això és importantíssim perquè la individualització dels drets i el fet de treure les cures de l’entorn familiar són els dos elements que poden fer que les dones s’incorporin al mercat de treball, a la política... La taxa de participació laboral a Suècia supera el 80%, molt semblant a la dels homes, mentre  que a Espanya estem al voltant del 60%. Som encara una societat molt familista, a diferència de la societat sueca, que es basa en l’Estat de benestar, en les prestacions públiques. El dret a accedir-hi no depèn de ser home o dona, sinó que es té pel sol fet de ser ciutadà o ciutadana.

La representació de la dona als mitjans de comunicació contribueix a projectar una imatge distorsionada d’allò que és femení?
És el que més hi contribueix. A les escoles s’hi contribueix molt i a la família també, però els mitjans de comunicació donen una imatge de la dona que és completament irreal: el d’una dona perfecta, guapa i somrient, el d’una mare treballadora i companya estupenda. Tot i que hi ha cada vegada més sèries de televisió que es plantegen aquestes qüestions, van més per la banda d’incorporar la diversitat del món LGTB que no pas per la d’incorporar models diferents de dona. No només necessitem role models femenins per a les dones, sinó també role models femenins per als homes, i n’hi ha molt pocs. Sembla que cal ser una dona impossible, i això genera una frustració enorme en les noies i també en els nois.

Per què a Silicon Valley proliferen les denúncies de comportaments masclistes? 
En el desenvolupament d’Apple, HP i la resta d’empreses de tecnologies de la informació va influir molt la indústria d’armament, que té una gran presència a Califòrnia. És una cultura molt masculina amb un enorme protagonisme de l’investigador individual, algú molt assertiu que imposa la seva opinió als altres, i aquesta cultura continua predominant. És un contrasentit perquè avui la ciència i la tecnologia es fan en equips pluridisciplinars. No oblidem que quan en un col·lectiu hi ha un grup que domina, aquest grup es resisteix tant com pot a cedir el predomini a un altre. Les dones són rivals i se’ls ha de posar les coses difícils per mirar de que marxin.

Hi ha molta discriminació en grans empreses d’Internet com Google o Facebook?
No entenen el que és la igualtat de gènere. L’enfocament que hi predomina és el de la diversitat. Han de tenir de tot: dones, gais, lesbianes, persones de diferents races, amb discapacitat... Tot això serveix per ocultar la contradicció fonamental, que és el patriarcat, la dominació de les dones per part dels homes. Les dones som presoneres dels somnis dels homes. Ells dissenyen el món, el que hem de fer, i esperen que nosaltres ens hi adaptem. 

Hi ha biaix de gènere en els algoritmes que utilitzen aquestes empreses per seleccionar la informació que ens ofereixen?
Existeix perquè es dona més importància als continguts elaborats per homes que als elaborats per dones. És quelcom cultural que resulta molt difícil de superar.

Estan canviant els homes espanyols les seves actituds vers les dones?
S’ha avançat molt. Els homes han adquirit consciència d’una cosa que em sembla importantíssima, que són els fills. No només de les cures. Als homes joves els agrada no només dur-los a escola, sinó també banyar-los, donar-los el sopar, passar temps amb ells... En les tasques de la llar s’ha avançat menys. Als homes no els fa res anar a comprar, però planxar, netejar els lavabos o passar l’aspiradora, és més complicat. 

Quin paper juga l’educació en el foment de la igualtat?
Gràcies a l’educació mixta, els nois coneixen més les noies, tenen moltes amigues i es porten millor amb les seves mares i germanes. D’altra banda, hi ha una tendència a la contra que és la pornografia, que fa que molts nois vegin el cos de la dona com un objecte d’usar i llençar, i això està fent molt de mal. A Internet hi ha una enorme disponibilitat de continguts sexuals molt forts, sovint pensats en termes de la sexualitat tradicional masculina més ancestral. Això fa que molts homes es pensin que el sexe és allò. Ho veiem en fenòmens molt tristos com el de La Manada.