Carmen Castro

Carmen Castro va pel món explicant que cal un canvi a l’economia que tingui en compte la meitat de la població. En aquesta entrevista, des d’Astúries, ens parla de les seves idees sobre polítiques públiques per la igualtat de gènere.

Es parla d’estratègies de millora en igualtat de gènere. Estem millorant en distribució de les cures?
Estem millorant en fer visible la problemàtica i el conflicte de les responsabilitats familiars de les cures amb la vida política, laboral i personal, però les respostes encara no permeten modificar de manera significativa el repartiment del treball de cures. La responsabilitat, la càrrega i l’operativa continuen sent assumides majoritàriament per les dones. Hi ha, però, avenços significatius: des de les polítiques públiques, per exemple, hi ha inversions per establir serveis d’atenció a la dependència. Els col·lectius feministes i els grups de treballadores d’atenció a la dependència diuen que cal crear, com a mínim, un milió de llocs de treball per atendre totes les necessitats. Mentre no hi arribem i ens seguim limitant a alleujar la situació de desequilibri i desigualtat, continuarem parlant de pedaços. Cal un esforç més gran en l’orientació de les polítiques públiques per tal que la coresponsabilitat social sigui una realitat.

És molt difícil perquè és un tema també cultural. Fins i tot a homes molt progressistes, que se suposa que estan per l’economia feminista, en la vida quotidiana els costa. No són conscients, de vegades, del que implica la cura dels nens, dels adults, els àpats, la roba, la neteja dels racons, del bany a fons...
Qui neteja els banys és clau. Hi ha un codi cultural i un aprenentatge social interioritzats. Però també és cert que en altres àmbits, un bon disseny de les polítiques públiques ha aconseguit accelerar el canvi.

Per exemple, en el tema del tabac, la conducció i les cures infantils; forma part de l’aprenentatge de la masculinitat tradicional. Un nou marc i l’orientació cap al canvi de comportament masculí són claus per aconseguir resultats diferents.

La Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles per Naixement i Adopció (PPiiNA) no està d’acord amb la nova normativa. Què n’opina? 
La reforma legislativa per a l’equiparació dels permisos és positiva. Som el primer país del món que té un permís per naixement aparentment igual, intransferible i ben remunerat, independentment del sexe i de com es conformen els nuclis de convivència. Ara bé: en el disseny mateix de la reforma legislativa hi ha un parell de matisos que dilueixen l’efecte transformador. 

La PPiiNA protesta amb raó. El primer és el del temps obligatòriament simultani. La reforma no deixa que siguin els nuclis de convivència els qui decideixen com els convé utilitzar el permís. I el que acaba provocant això és que en les famílies biparentals heteronormatives, pel fet de ser-hi tots dos en el primer moment, es més difícil escapar de la divisió de papers. L’altre matís-trampa és que el dret a poder utilitzar el permís a temps complet no ho és realment perquè requereix l’autorització de l’empresa. 

Una activista feminista em va dir que les dones activistes feministes que coneix havien acabat separades. Es barregen els drets amb l’amor. 
Mentre el teu entorn privat no xoca amb el que tens interioritzat, no hi ha conflicte. Quan el conflicte esdevé explícit, en funció de com es gestiona, s’obren escletxes. Si el conflicte no es resol, esdevé un element de ruptura. I sí, jo també conec moltes feministes divorciades.

Com millorem la fiscalitat per la igualtat en les pensions, l’IVA, etc.?
Alguns dels efectes s’han suavitzat, però tant els tributs com l’orientació de la despesa pública ens continuen parlant d’una jerarquia asimètrica en gènere i d’una divisió sexual del treball. En la imposició directa, per exemple, tenim l’IRPF, que llença un missatge que no afavoreix els processos d’autonomia econòmica de les dones. La reforma pendent de l’IRPF és la individualització, que requereix acabar amb la tributació conjunta i amb la desgravació per cònjuge a càrrec (dona dependent, perquè en la majoria dels casos de tributació conjunta els primers perceptors dels ingressos són ells). No obstant, una dona adulta genera valor a casa, sobretot si pensem que la responsabilitat de la producció domèstica, la logística, la manutenció, la transformació dels aliments, els serveis de neteja i tèxtils, el suport emocional, etc. continua recaient en elles. Genera valor i estalvi. Si transformes aliments a casa, no has d’anar al restaurant. En canvi, el nostre sistema fiscal considera que s’ha de desgravar més pel fet de tenir una persona cònjuge dependent sense ingressos, que per un fill o filla que no transforma el valor. D’altra banda, el plantejament de l’IRPF beneficia més, per exemple, les famílies nombroses que les monomarentals. 

Bona part de la política social s’aplica a través de desgravacions fiscals en lloc d’inversió directa en política social i ocupació pública. En els tributs indirectes, com l’IVA, encara tenim una incidència molt desigual que recau sobre productes que tenen a veure amb l’atenció i els serveis de cures: higiènics sanitaris, serveis d’escola bressol, etc. S’ha reduït el tipus impositiu de determinats productes d’higiene sanitària que afecten més de la meitat de la població durant la major part del seu cicle de vida. Tenim la incidència de la taxa rosa, el sobrepreu que paguem fonamentalment les dones per productes subjectes a aquest cànon i estereotip d’imatge: perruqueria, depilació, etc. En relació a la despesa pública, només cal veure l’escàs percentatge de polítiques d’igualtat als pressupostos públics. Hi ha avenços tímids, insuficients. I altra cosa són les pensions.

Ara l’ocupació a temps parcial computa com a temps complet per calcular la pensió.
Sí, i va ser Europa qui va sentenciar que el plantejament de la Seguretat Social comportava una discriminació indirecta perquè afectava fonamentalment les dones, que treballem de manera majoritària a temps parcial. Les pensions de jubilació tenen un biaix de gènere molt fort que té a veure amb la mateixa definició del sistema, basat en considerar contributiu només el treball remunerat. Les contribucions del treball no remunerat, realitzat bàsicament per dones, no es tenen en compte. A les dones que ara estan en edat de rebre aquestes pensions no se’ls ofereix encara una via per garantir la seva jubilació en condicions dignes. Tot això té a veure amb el fet que l’economia convencional creu que la feina que es fa a les llars no és ocupació. 

Cal pensar propostes a curt i mitjà termini, però amb l’horitzó de transformar tot el sistema. Els intents aprovats de corregir la bretxa de gènere en les pensions són insuficients. Bona part de les dones pensionistes estan empobrides amb pensions no contributives de 400 euros al mes. 

Es visualitza el gènere a les estadístiques? 
Des de la crisi de 2008 hi ha una tendència aguditzada a mostrar les dades generals en lloc de desagregades. Alguns indicadors sí que estan desagregats, sobretot en l’àmbit social, si bé en temes de pobresa no ho estan prou o no es mostren amb detall. Es pot disposar de manera desagregada de la incidència de situacions de risc o de vulnerabilitat social segons variables de sexe, o fins i tot d’edat o nivell educatiu, però després, quan es volen creuar aquestes dades amb altres factors per interpretar la realitat, les dades es converteixen en conjuntes. No es poden completar les anàlisis perquè no tot està desagregat. D’altra banda, a l’hora de mesurar la pobresa es mesura només la pobresa monetària. Des de la perspectiva feminista s’insisteix en la necessitat de mesurar la dimensió de la pobresa en termes de temps disponible per al descans, per a la formació, per a una mateixa, etc. Això ens ajudaria a desplaçar el focus d’atenció, que es manté en la part visible de l’economia i no en la submergida, que és la que realment ho està sostenint tot, la vida mateixa.

Les pensions no són més que el reflex de la bretxa, que en la postpandèmia es va tornar a ampliar.
Va augmentar de manera significativa el temps que les dones van haver de dedicar a les tasques de cures. Això també es creua amb la parcialitat en l’ocupació. La bretxa salarial més accentuada s’explica en part per l’ocupació a temps parcial i la segregació ocupacional. Els sectors en què treballen les dones són de baixa remuneració. Però atenció, perquè fins a cert punt ens seguim movent per intuïció i per extrapolació d’algunes recerques. Necessitem enquestes d’usos del temps periòdiques.

Ara diuen que es faran cada any, no és així?
Havíem de tenir una producció estadística d’usos del temps almenys cada cinc o set anys, però l’última enquesta de l‘INE és de 2010, i estem al 2023. És una estadística clau per avaluar si les polítiques, les campanyes de sensibilització, etc. estan sent veritablement efectives.

S’ha millorat el model de conciliació pensant-lo com a eina per a homes i dones?
No prou. Estem facilitant recursos i instruments per alliberar els qui assumeixen les responsabilitats de les cures, però això no vol dir que estiguem transformant el model de conciliació, ni la implicació dels homes. Ens falta una orientació més efectiva cap a un model de societat basat en les cures com a eix transformador des de la corresponsabilitat social. Hi ha d’haver tota una sèrie de xarxes i serveis públics orientats a que sigui així, i calen estratègies des de la formació, la instrumentalització política i les prestacions. Els agents econòmics, les empreses, la societat i les famílies hem d’atendre aquest repartiment amb equitat, i els homes han de deixar de practicar l’absentisme en les cures.

Les cures seran cada vegada més necessàries perquè hi haurà cada cop més persones grans que en necessitaran.
Malgrat que posem el focus d’atenció en els permisos per naixement i en el tram 0-3 anys, el procés d’envelliment de la població és una realitat. Cal pensar en les cures amb visió de llarg recorregut, en tot el cicle de vida.

Una proposta planteja que homes i dones dediquin unes hores determinades al mes a cuidar algú de manera obligatòria. Si no tenen necessitat de fer-ho en el seu nucli familiar, que ho facin tenint cura d’algú de fora a qui li faci falta. Ho hauria de fer tothom, fins i tot alts càrrecs.
Existeixen diferents tipus de propostes i aquesta n’és una. Hi ha altres línies que tenen a veure amb invertir en creació d’ocupació pública al sector de les cures; convertir l’economia de les cures en l’eix transformador. Altres plantegen que a l’hora de repensar els processos de transició ecològica s’inclogui el concepte de sostenibilitat de la vida; que les cures no s’adrecin només a les persones, sinó també als nostres ecosistemes. Tot això s’ha de debatre.

El proper Congrés d’Economia Feminista, que tindrà lloc a Barcelona al març, estarà dedicat a l’àmbit tecnològic. Com afecten les noves tecnologies a la igualtat de gènere?
El congrés aborda tota l’economia feminista en general, però aquest any posa el focus en l’economia digital. Això no vol dir que no es parlarà d’altres temes. Les tecnologies són eines i en funció de com estan dissenyades poden reproduir biaixos o representar oportunitats. 

En el fons, hi ha un debat latent que té a veure amb fins a quin punt l’objectiu de la digitalització de l’economia s’allunya del concepte de sostenibilitat de la vida. Per exemple en relació amb les terres rares, la producció dels xips, les crisis de matèries primeres i les polítiques extractives de minerals i materials necessaris per als components electrònics. Pensarem cap a on anar i com convertir la tecnologia en una oportunitat que no representi un nou sistema de colonització, sectorialització, ni reproducció de jerarquies de classe. En qui té accés a determinats llocs i condicions de treball en l’àmbit digital i qui en queda exclòs, etc.

Les dones són minoria al món digital.
Hi ha menys dones informàtiques, menys dones en ciberseguretat, menys dones en programació. És un sector fortament masculinitzat i la producció d’algoritmes ho reflecteix. Les màquines funcionen amb algoritmes, els algoritmes els creem les persones, i les persones som productes patriarcals.