Carme Valls

Guardant les distàncies, però preservant la proximitat i la calidesa que la caracteritzen, l’endocrinòloga experta en gènere ens rep al saló de casa seva i ens explica una petita part de tot el que ha après en 40 anys de trajectòria.

Vostè és de les que porta anys treballant en medicina de gènere...
Vam fer el nostre primer congrés a Barcelona, Dona, Salut i Qualitat de Vida, el 1990. Organitzat des del Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS), una ONG científica. Vaig fer una ponència sobre si hi ha diferències en les malalties entre dones i homes, si els medicaments que estem donant tenen una repercussió diferent segons el sexe... Ho havia estat treballant des del 1988. Altres dones estaven treballant també el tema arreu del món, la més important va ser Bernardine Healy, que el 1991 va fer una crítica al Journal of Medicine que va anomenar La Síndrome de Yentl. Yentl era una pel·lícula en la que una dona jueva s’havia de disfressar d’home per poder anar a la universitat. Healy va aplicar aquest nom a les dones que anaven al cardiòleg perquè s’acabava de demostrar que a igualtat de problemes i amb la mateixa obstrucció de coronàries, los dones eren enviades a casa i els homes, a operar. 

Això es va publicar al New England Journal of Medicine i va revolucionar, si més no, la cardiologia. I ens va començar a connectar. Del Congrés de Barcelona en va sortir el programa que dirigeixo al CAPS, que es diu Dones, Salut i Qualitat de Vida. Darrerament també hem desenvolupat un altre aspecte, el de medi ambient i salut. Han passat 30 anys, ha estat una batalla.

I ho continua sent...
Encara sí, perquè incorporar la variable sexe no vol dir tenir en compte tots els tipus de gènere. Incorpores el sexe per dir que en una feina científica hi ha homes o dones amb algun problema. Fins el 1990 les feines es feien només amb homes: 22.000 homes per mirar l’efecte de l’aspirina, per exemple. Llavors vaig publicar el llibre Mujeres invisibles i ara l’hem reeditat amb Capitán Swing i es diu Mujeres invisibles para la medicina. En aquest llibre valoro els avenços; en cardiologia, que és on va començar la Bernardina, hi ha avenços, però de les feines publicades sobre mortalitat, només el 38% recullen aquestes dades. O sigui, quant hem avançat? Un 38%.

Que t’atengui una dona metgessa no és garantia que tindrà en compte el gènere.
No, perquè la dona s’ha format en una docència on el tronc és androcèntric. 

A les anàlisis clíniques de rutina tampoc es té en compte la diferència de gènere... 
Hi ha un segon problema: de vegades a la valoració de les anàlisis no hi posen les diferències entre homes i dones, però si les posen, sempre és menystenint la dona. Per exemple, normalitzen que la dona tingui poc ferro o anèmia. Consideren que és freqüent, però no tot el que és freqüent és normal. He hagut de dedicar un llibre a parlar d’això: Mujeres, salud y poder, que per sort es fa servir a la universitat. Però continua passant que el metge mira l’analítica i els valors que surten a la dreta com si fossin la bíblia. Molts no estan avaluats en funció de la qualitat de vida.

Tinc la sensació que en les dones qualsevol problema de salut s’acaba atribuint a la salut mental.
Que hi hagi un estrès constant en una persona —que mai acaba de fer una cosa perquè n’ha de fer una altra i la interrompen— és una realitat. Quan la dona arriba a la consulta i diu: “És que estic molt cansada, tinc palpitacions, taquicàrdia”, li responen: “Vostè té ansietat o depressió”. Si només li posessin l’etiqueta, encara, però és que, a més, es medicalitza. Amb tot el que ens ha passat i ens passa, estem fantàstiques. I, malauradament, molts disruptors endocrins que venen del medi ambient també actuen a la ment.

Vostè ha escrit un llibre sobre medi ambient i salut. Com hi ha arribat?
Hi he anat arribant a través del càncer de mama i d’explorar altres relacions. Ara sabem que hi ha moltes professions que poden tenir relació amb el càncer, fins i tot els torns de nit. Com que canvia la melatonina, canvia la manera en què el cos fa cicles i això fa que els estrògens siguin més abundants. A Dinamarca, per exemple, s’indemnitza les dones amb càncer de mama que han treballat en torn de nit. Abans era difícil demostrar aquestes coses. Les treballadores del niló o les que treballen a l’agricultura —que han de tocar molts pesticides, que també són disruptors endocrins — han de ser indemnitzades. Jo vaig començar veient dones afectades per una fumigació que van acabar tenint problemes al cicle menstrual fa 20 anys. Les he anat seguint tots aquests anys i han desenvolupat també els seus càncers de mama; totes han desenvolupat sensibilitat química i fatiga crònica.

Dels disruptors endocrins se n’ha parlat molt; es diu que s’ha de menjar ecològic, bio. Hi ha grans negocis i és caríssim, però hi ha unes lleis que ho permeten. En quin punt està avui el tema a la Unió Europea?
El que més relació té amb els problemes de salut és la contaminació de l’aire, i després la de l’aigua. La menys greu és la dels aliments. La qualitat de l’aire empitjora a tota Europa; hem arribat a uns nivells que poden produir malalties respiratòries i cardiovasculars, i més infarts. I les dones moren més d’infarts i de malalties cardiovasculars que els homes.

Pel que fa a la contaminació de l’aire, s’anaven a prendre mesures. Europa havia agafat molt bé les regnes i Úrsula von der Leyen ho té molt clar: diu que Europa ha de ser exemple d’una transició climàtica i digital. Està clar que si aturem la contaminació del trànsit tot millora. El problema més subtil són els disruptors endocrins dels aliments. Els hidrocarburs dels cotxes són disruptors endocrins, actuen al cos com si fossin estrògens. També les incineradores creen dioxines, cremen pneumàtics, plàstics... No s’ha d’escalfar res al microones amb plàstic al voltant… L’efecte de l’estrogen en la dona augmenta els problemes del cicle menstrual, més miomes, més quists a les mames. Més esterilitat als dos sexes. Els homes tenen més càncer de testicles i les dones més càncer de mama, i en els dos sexes més càncer de pàncrees. També hi ha malalties noves, com la sensibilitat química múltiple. Tanta química està alterant l’olfacte i en zones del cervell apareixen malalties que se’n diuen de sensibilització central, fatiga, etc.
 

Han de canviar les lleis, oi?
Al meu llibre sobre medi ambient, a cada capítol hi poso polítiques públiques que es podrien fer i coses que podríem fer individualment. Per a l’aire i l’aigua cal política pública. En el cas dels aliments podem intentar escollir, no menjar-nos-els embolicats en plàstic... podem fer coses. Hem d’exigir que els productes que ens mengem tinguin la màxima qualitat possible, hi ha cooperatives de consum ecològic amb productes de temporada.

Però hi ha un màrqueting d’allò que és sa gairebé insalubre.
S’han fet negocis, i amb la parafarmàcia no t’ho pots ni imaginar. No només és la indústria farmacèutica, sinó que és fàcil convèncer determinades persones que volen viure de forma molt sana perquè consumeixin unes coses determinades. No és la realitat. La salut es pot mantenir menjant amb la millor qualitat possible. Des de les vaques boges ha canviat molt la producció i també l’agricultura. On ho van fer força bé és a Alemanya, perquè van protegir la indústria ecològica. A qui se li ha de recomanar? Per exemple a les dones que ja han tingut un càncer de mama, perquè no es reprodueixi a l’altra banda. O a les dones amb sensibilitat química múltiple. La resta hem de diversificar el que mengem perquè no ens toqui sempre el mateix disruptor, o sempre el mateix mercuri al peix.

Però l’interessant és que el peix no tingui mercuri…
Sí, però per a això caldria netejar els mars. És un tema polític i de consciència ciutadana. En polítiques públiques, Ursula von der Leyen tenia la intenció d’enfocar-ho bé, però va arribar el virus i ho va aturar. També ha creat altres polítiques públiques interessants, per exemple es va parlar per primer cop de la Unió Sanitària Europea. Jo crec en un federalisme europeu i això s’ha trobat a faltar, s’ha tornat a l’Estat nació. Ara hem de tornar a crear mecanismes que ens permetin donar una resposta comú. Quan t’enfrontes a un problema global, calen polítiques públiques globals. Necessitem una Unió Sanitària Europea.

Ara per ara, més que una unió sanitària el que es veu és una desigualtat en qui pot accedir a la salut, perquè la salut pública està bastant col·lapsada.
Al nostre país l’accés a la salut és universal i la salut, la millor. El problema és quan es col·lapsa. La privada de vegades ofereix coses que la pública no, però atenció, perquè ofereix coses que no són certes. Moltes persones poden pensar “jo mai no m’ho podré permetre”, però potser és que no s’ho han de permetre.

Hi ha metges i metgesses amb un nivell de precarietat molt alt, fins el punt de gent que decideix renunciar a la plaça.
Sí. Un dels problemes és el dels MIR. Han acabat sent assistents hospitalaris a l’atenció primària quan, de fet, són metges en formació. I a sobre se’ls paga miserablement i amb unes condicions de treball molt dolentes. A Espanya teníem 50.000 metges que havien agafat la covid-19. Van deixar de donar la xifra. Però no tenien ni bates. Quant a l’atenció primària, l’han reduït a unes feines determinades. No poden demanar ni la ferritina, ni si falta vitamina D… No els deixen demanar quasi res i han de derivar. A més, el personal s’ha anat retallant i falta assistència. Ja fa uns anys que tothom patia quan s’acostava l’època de la grip, ara estan desesperats. Per a un metge, la vaga és l’últim recurs. Aquesta vaga s’ha aturat perquè no podem deixar els centres de primària sense atenció quan creix la pandèmia.

Hi ha perspectives de canvi?
Hi ha esperança, no sé si perspectiva. Mentre la gent lluiti pels seus drets, hi ha esperança. També he de dir que és una lluita feminitzada, perquè gairebé el 70% dels MIR són dones i a l’atenció primària són gairebé el 75%. Les infermeres, quasi totes són dones. Això també és preocupant respecte a la covid-19. Al món han mort ja unes 7.000 persones de personal sanitari, de les quals 5.000 eren dones. Però en canvi, al comitè d’emergència de l’OMS el 80% són homes i només el 20% dones.

Sobre la vacuna de la covid-19, hi ha gent amb reticències al que surti inicialment. 
Primer: la vacuna no la tenim. És possible que hi hagi tractament abans que vacuna. Per tant, no m’anticipo a ser anti res. Al CAPS hem discutit molt de medicacions, fins i tot de les que fa anys que es donen. ¿Cal donar àcid fòlic a les embarassades durant tot l’embaràs? És en els dos primers mesos abans de l’embaràs i després, el primer mes. Hi ha moltes coses que es fan per rutines o perquè algú ho va dir, i s’haurien de revisar.

Vostè ha passat per la política, però se’n va anar. Es pot fer alguna cosa des de la política?
Indiscutiblement, sí. Jo vaig ser diputada gràcies a Pasqual Maragall, que va promoure que professionals de diverses branques féssim una associació, Ciutadans pel Canvi, associada llavors al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), i ens vam presentar a les eleccions. Per un escó no vam guanyar, i perquè Convergència es va unir al Partit Popular. Vaig estar aquell temps a l’oposició i vam aconseguir coses, com que s’impulsés el telèfon contra la violència de gènere; ho vaig aconseguir sumant totes les forces parlamentàries. La política la fem tots cada dia, fins i tot els que es pensen que no. Jo m’he quedat fent política des d’associacions, una de les quals Federalistes d’Esquerres, on intentem fer pedagogia federal.