Ariadna Güell

L’entrevistada arriba a la redacció d’Alternativas económicas amb pas distès. L’organització del temps, això que anomenen or, és la seva especialitat. Considera que un bon ús del temps és més eficient i més saludable. Se la veu tranquil·la i amb aquesta tranquil·litat respon a les preguntes.

Tenir temps per als fills, per fer exercici, anar al metge, netejar, meditar, cuinar, estudiar, treballar... Quantes hores al dia calen per a tot això?
Les hores no les podem canviar, el que cal veure és com tenim distribuïdes totes aquestes tasques. I te n’has deixat una força important: dormir.

Clau. Ja ni tan sols dormim.
És una de les pandèmies. Es necessiten de mitjana de 6 a 8 hores. Cadascú hauria de poder escoltar el seu cos i decidir quan ha dormit bé, quan es lleva sense sensació de cansament, amb energia.

De vegades tot aquest estrès del que has de fer dorm amb tu vuit hores.
Tots fem això d’estar amb la pantalla abans de dormir. Per poder dormir bé cal estar a les fosques després d’una estona de descans, un espai tranquil per llegir, per parlar, de repòs. Costa molt, especialment amb el mòbil, la tele... i fa que la nostra qualitat del son no sigui la que ens agradaria. 
Tan important és el temps, com la preparació que ens ajuda a descansar.

Però a Espanya se sopa a les deu de la nit i es dina a les dues del migdia. 
Això té diferents explicacions. Una es històrica. Quan als anys 60 comença el desarrollisme franquista, la gent per guanyar més diners comença a tenir dues o tres feines. I comença a fer una jornada llarguíssima amb grans pauses a migdia. Molta gent aprofitava per fer una altra feineta: portar els números d’una empresa, anar a netejar una casa, etc. També vam endarrerir un munt l’hora de dinar perquè vam ajuntar dues o tres jornades de feina. S’instal·la com a normalitat, quan a Espanya abans d’això seguíem un horari molt més alineat [amb la resta de països europeus]. Això s’ajunta amb el fet que estem en una zona horària amb moltes hores de sol, però ens llevem a la mateixa hora que altres països. Ho endarrerim tot excepte l’hora de llevar-nos. Conclusió: no dormim prou. Un estudi calcula que els espanyols dormim 20 minuts menys que la mitjana europea. S’han de començar a avançar els hàbits; és a dir, dinar cap a la una i sopar cap a les vuit per tenir espais de repòs abans d’anar a dormir.

Parli’m de la “pobresa de temps”.
És un concepte que va desenvolupar Nacions Unides amb una universitat americana. És la idea que la pobresa és multidimensional, que no només es mesura en diners. Una d’aquestes dimensions és la manca de temps. Una persona és pobra de temps quan un cop ha fet tot el que ha de fer per obligació — dormir, menjar, la higiene personal, el treball i la cura d’altres...—, li queden menys de dues hores al dia per a ella mateixa. És un factor súper important a l’hora de pensar en polítiques per frenar la pobresa, perquè si només penses en el factor diners, t’estàs saltant una part. A més, aquesta pobresa de temps és clarament femenina i d’una determinada classe social. Com més diners tens —i especialment si ets home—, disposes de més temps per a tu mateix. Pots externalitzar moltes tasques que per a altres persones són obligatòries, com ara les domèstiques. Una altra característica de la pobresa és que no es té autonomia per decidir quan es fan les coses. Per exemple, dones que netegen cases i van d’una a l’altra amb hores mortes al mig. 

El món new age parla d’aprofitar el temps, l’ara, sense tenir en compte que per a molta gent, el temps és treballar i treballar perquè si no, no paguen el lloguer d’una habitació.
Els usos del temps són un afer polític, no individual. Per això nosaltres apostem per defensar el dret al temps propi com un dret de ciutadania. No és que cadascú hagi de trobar temps per un mateix, per meditar... Hi ha unes condicions socials que marquen el fet de poder trobar aquest temps. Hi ha una part de sensibilització perquè la gent sigui conscient que és un problema que té conseqüències en la salut, en termes d’igualtat, productivitat i eficiència. Entre altres coses, s’han de construir infraestructures que permetin escurçar el temps dedicat a la feina. El transport públic és un clar exemple d’infraestructures que ajusten aquesta pobresa de temps; polítiques com la de la ciutat dels 15 minuts, on ho pots fer tot a menys de 15 minuts de distància. Això implica pensar en els serveis, les escoles, el treball, etc. 

S’està parlant de la jornada de 32 hores. Com ho veu?
La reducció de la jornada laboral és l’evolució lògica. El que s’ha d’assegurar és que aquesta reducció arribi a les persones que més ho necessiten. Espanya va ser el primer Estat a introduir, per llei, la jornada laboral de vuit hores a tots els sectors laborals (1919), però des de llavors la societat s’ha transformat i el malestar horari torna a ser una preocupació. Ara pot ser el primer país a fer una Llei d’Usos del Temps.

No sembla que hi hagi gaires empreses conscienciades...
Des de les 60 hores que es treballaven a la Revolució Industrial, sí; estem en 40. El que passa és que cada vegada hi ha més disparitat d’horaris: ja no hi ha un horari marcat per l’agricultura o per indústries fabrils o oficines. Els riders en són un exemple. D’altra banda, tenim la sensació d’estar més connectats amb la feina 24 hores al dia, set dies a la setmana. Això té el seu origen en les eines per al teletreball, el mòbil. A més, a Espanya som dels països europeus on la jornada laboral acaba més tard. Soc partidària de compactar la jornada laboral abans de reduir-la. O sigui: comencem per eliminar aquestes pauses llargues a migdia i flexibilitzem la jornada perquè s’adeqüi a cada circumstància personal. Si tens fills, persones grans o una afició que requereix estar a algun lloc, siguem flexibles.

Aquesta flexibilitat al final no va en contra de les dones? Les enquestes d’usos del temps diuen que les dones fem molta més feina a casa.
Qualsevol tipus de flexibilitat o canvis en la jornada laboral, en general, els adopten les dones. És un perill real. S’ha de fer una feina de sensibilització perquè, al final, és un canvi cultural.

Anem cap a una societat més envellida que ens aboca a una crisi de cures. Com es pot abordar aquesta crisi en relació als usos del temps? 
A la nostra organització col·laborem amb una xarxa d’expertes en temes de cures. A Alemanya, per exemple, han fet unes propostes molt interessants: un model en què cada persona dedica un temps durant la seva vida laboral a cuidar d’altres membres de la família, si té criatures o persones grans. Si no té cap persona dependent, fa voluntariat o té cura d’altres, encara que no siguin família seva.
Això serien quatre anys al llarg de la vida laboral de qualsevol persona, tres dels quals es dedicarien a cures i un, a formació. Han fet un model econòmic de com podria funcionar això dins del sistema de Seguretat Social.

Com s’ho farà el món dels autònoms i les autònomes amb aquests canvis en els usos del temps?
No està completament resolt, és indirecte. Si l’Administració pública entra en aquesta dinàmica, si les empreses grans entren en aquesta dinàmica, automàticament els autònoms viuen millor. Si tu tens un comerç sola, o un restaurant o un bar, o ets obrera de la construcció, i resulta que la persona a qui atens arriba a casa a dos quarts de cinc de la tarda en lloc de les set, la teva vida ja ha millorat. Vol dir també que la gent soparà més aviat, anirà a fer unes canyes més aviat. És una cadena. L’Administració pública pot fer de tractor perquè té més facilitat per introduir horaris més racionals. Les grans corporacions també.

A les mitjanes empreses com les convenç?
Hem treballat molt amb patronals que representen pimes. Els expliquem que quan no estem descansats, no som productius. Les empreses que han fet un estudi seriós amb setmanes de quatre dies, reducció de jornada, augment del temps de descans per fer encàrrecs o cuidar d’altres, etc., veuen un augment de la productivitat. Aquest és el punt clau.

Vostès tenen les dades concretes.
Tenim dades de reducció de la jornada, però també molts neurobiòlegs que han estudiat el son. Recentment el Fòrum Econòmic Mundial confirma la relació positiva entre dormir les hores necessàries i ser un país més productiu. A més, oferir millors horaris permet a les empreses retenir el talent.

Diuen que hi ha un munt de feines que desapareixeran i que això ens reportarà més temps, però no està tan clar.
Als anys 50 la gran preocupació era: què farem amb tot el temps lliure que ens proporcionaran les màquines? Però ha passat el contrari, malgrat els milions de màquines més que tenim. El problema serà com distribuïm el temps. Com a societat, hem de trobar la manera de redistribuir les tasques entre tots els grups socials.

Hi ha algun exemple de país que hagi implementat bones pràctiques?
No hi ha un sol país que ho faci tot bé, cadascun és fort en determinats temes. Per exemple, a nivell municipal Barcelona és referent. També diversos municipis d’Itàlia i França. A nivell d’igualtat i corresponsabilitat, probablement els països nòrdics. També a Llatinoamèrica està començant a haver-hi polítiques molt interessants. A Bogotà, per exemple, estan proveint infraestructures de cures que permeten a les cuidadores un temps per a elles i per desenvolupar-se laboralment. La setmana de quatre dies s’ha desenvolupat a un munt a països anglosaxons: Regne Unit, Nova Zelanda, Austràlia... amb experiments liderats per empreses. 

Vostès tenen una pàgina web on recomanen centenars de bones pràctiques. Ens podria parlar de les tres més destacades? 
Totes les que tenen a veure amb el concepte de proximitat o de la ciutat de 15 minuts. Són sistemes d’urbanisme pensats per estar més a prop de la persona especialment aplicables a ciutats grans. Per exemple, a Milà han començat a implementar zones de coworking d’empreses o municipals als barris, perquè la gent no hagi d’anar fins al centre. També és destacable l’ús d’espais multidisciplinaris: en funció de l’hora, el mateix espai s’utilitza per una cosa o per una altra. Així pots oferir el servei en cada barri i no cal desplaçar-se a un altre. En temes de cures, les experiències més interessants tenen a veure amb la centralització dels serveis. Per a les persones cuidadores, per exemple, que tinguin espais de respir on poder deixar durant una hora o dues a la persona que cuiden per gaudir d’aquest temps lliure. En el mateix espai hi ha formació o acompanyament psicològic. 

També s’hauria de reestructurar el temps a les escoles?
El nostre ritme circadiari varia amb l’edat. Els nens tenen més capacitat cognitiva al matí, i és en aquesta franja on s’haurien de concentrar les classes més dures. Després de dinar hi ha una baixada, i la tarda és el moment per fer esport. El ritme canvia en els adolescents, es tornen nocturns. El nostre sistema d’instituts fa que es llevin a les set i entrin a classe a les vuit. I les set per a un adolescent és igual a son profund. Seria ideal acomodar l’horari lectiu a aquest canvi. Podrien entrar a l’escola a les 10, per exemple. Els pares haurien de saber també que és normal que els adolescents es quedin desperts fins molt tard. Ara bé, òbviament, l’ideal seria que compactéssim la jornada, que acabéssim més aviat.

Al Parlament Europeu es va fer una proposta perquè no es canviés l’hora cada temporada, però es va paralitzar. Què va passar?
La Comissió va acceptar que deixéssim de canviar els rellotges i el Parlament va dir que també, però tots dos van dir que cada Estat decidís l’hora en què es volia quedar, i així estem. No hi ha un consens. Per ajudar a prendre una decisió vam crear un grup de treball amb alguns dels signants de la Declaració de Barcelona en Polítiques del Temps, experts en aquest tema: metges, cronobiòlegs, activistes. Vam fer una proposta segons l’evidència científica sobre quina seria la millor zona horària per a cadascun. Aquí ho han avalat la Societat del Son i l’Associació de Pediatria perquè aquests canvis són especialment forts per a la gent gran i els nens. Pretenem que la nostra hora estigui el més alineada possible amb els nostres ritmes circadiaris.